LA IMPLICACIÓ DE L’ALIANÇA —o— ELS «PETITS DEL SALVADOR»

 SIR ROBERT ANDERSON

Teòleg del Servei Secret

***

 

 

LA IMPLICACIÓ DE L’ALIANÇA

 

— O —

 

ELS «PETITS DEL SALVADOR»

 

«Així, no és la voluntat del vostre Pare que és en els cels que es perdi ni un d’aquests petits.»

MATEU xviii.

 

NOTA PRELIMINAR

Un advocat entendrà el títol d’aquest llibre, i el subtítol clarificarà el seu significat per al profà. «La Implicació de l’Aliança» és una frase que consagra una gran veritat; i l’autor d’aquesta frase, sigui qui sigui, mereix el nostre agraïment. A alguns els vindrà la pregunta de per què la important qüestió de l’apèndix no es va incorporar al text. Es deu al fet que la publicació del llibre s’ha retardat a causa de la guerra; i en l’interval durant el qual aquestes pàgines estaven en galerades em va convèncer que era desitjable un tractament una mica més complet del seu tema secundari. I havent de triar entre refondre diversos capítols, o relegar el nou assumpte a un apèndix, vaig optar per aquesta última alternativa. R.A.

 

LA IMPLICACIÓ DE L’ALIANÇA

 

CAPÍTOL I

 

«Però Jesús digué: Deixeu els nens i no els impediu de venir a mi» (Mt xix.14)».

 

Cap incident registrat en els evangelis és més conegut que el que pertany a aquestes paraules. Perquè apel·la al millor costat de la naturalesa humana, i l’art sacre ha fet que fins i tot els més ignorants s’hi familiaritzin. No ens imaginem l’escena? Les dones amuntegades al voltant del Senyor Jesús, amb els seus fills agafats a les seves faldilles; i el Salvador recrimina als deixebles que intenten barrar-los el pas, mentre que Ell, amb mirades i paraules amables, anima els petits a apropar-se a Ell. Una imatge deliciosa, la veritat. I, tanmateix, en un aspecte de primordial importància és totalment falsa respecte als fets; Perquè els fills de la narració eren nadons que jeien als braços de les seves mares.

 

Aquesta narració evangèlica aboca nova llum sobre una de les promeses i preceptes més coneguts de l’Antic Testament: «Instrueix el noi concernent el seu camí: i ni quan sigui vell no se n’apartarà».[6] La paraula hebrea aquí representada «noi» no té un significat tan estret com el terme grec utilitzat per l’evangelista Lluc en el passatge citat anteriorment del seu Evangeli.[7] Però la paraula inicial del precepte reclama atenció. Perquè «instrueix» no transmet un pensament que està latent en l’hebreu. En els altres passatges on apareix la paraula es representa com «dedicar» a la nostra Bíblia.[8]

 

S’utilitza per a la dedicació del temple, i també per a cases per a residència humana. I d’això podem aprendre que la dedicació d’un nen implica no només una separació específica, sinó també un propòsit tan deliberat i continu com la dedicació d’un edifici, una cessió tan sense reserves com la del vot d’Anna: «Tots els dies que visqui ell està dedicat a Jahveh».[9] I podem aprendre d’ella també que una dedicació no és de cap manera necessàriament per a usos religiosos; perquè «religió» no és sinònim de pietat.[10] És el nostre privilegi, doncs, dedicar els nostres fills al Senyor, però no ens pertany a nosaltres decidir en quin camí de la vida l’hauran de servir.

 

El cas de l’Eunica i el seu fill Timoteu il·lustra la formació d’un nen en una llar jueva pietosa. Es tractava, en efecte, d’un cas d’interès del tot excepcional; perquè Listra era una ciutat pagana, sense sinagoga, i privada aparentment fins i tot d’«un lloc de pregària», el que prova que hi havia pocs residents jueus. Sembla estrany que l’Eunica hi hagués vingut a viure. Més estrany encara que hagués estat casada amb un pagà.[11] I, això obstant, encara que criat enmig d’un entorn tan poc favorable i adient, Timoteu va heretar la fe no fingida que havia habitat en la seva àvia Loida i en la seva mare Eunica. Però la gràcia no corre en la sang, com sí ho fa el pecat, i l’apòstol Pau revela el secret de la seva benedicció: «Des de petit coneixes les Sagrades Escriptures».[12]

 

El passatge està connectat en la meva ment amb un incident de fa molt de temps, que va tenir lloc durant una visita a una determinada rectoria rural. En passar pel saló el matí després de la meva arribada, vaig sentir la veu de la meva amfitriona, i en entrar a l’estança la vaig trobar dreta al costat de la finestra amb el seu nadó en braços; i inclinant-s’hi repetia les paraules sagrades del vint-i-tresè salm. I podia sentir el nadó fent rialladetes en sentir la tonada de la veu de la seva mare. Estem acostumats a sentir dones parlant amb els seus menuts en un llenguatge tan trivial com ximple, i això va ser per a mi una experiència agradable; i en retirar-me sense ser observat vaig pensar en l’Eunica i la seva llar a Listra. A quina edat el cervell d’un nadó comença a donar sentit a les paraules articulades, no ho podem pas dir; però des de les primeres albors de la seva intel·ligència, la ment del fill de l’Eunica es va anar omplint amb paraules de la Sagrada Escriptura.

 

El doctor Edersheim cita un exemple de l’Antic Testament d’això mateix, que és tan interessant, i tanmateix tan poc conegut, que el cito aquí amb les seves pròpies paraules. No hi ha dubte, diu ell, que la paraula traduïda «profecia» en la nostra Versió autoritzada de Proverbis xxx.1 i xxxi.1 (i «oracle» a la Revisada) és simplement Massa, el nom d’un districte esmentat a Gènesi xxv.14, i 1 Cròniques i.30. I escriu:

 

«Si Massa va ser ocupada per una colònia jueva que allà va establir el servei del Senyor; o si a través de la influència dels immigrants hebreus s’havia produït aquest canvi religiós, el cert és que els dos últims capítols del llibre dels Proverbis presenten la família reial de Massa com profundament imbuïda de la religió espiritual de l’Antic Testament, i a la reina mare instruint l’hereu al tron en el coneixement i el temor del Senyor. Tant és així que la instrucció de la reina de Massa, i les paraules dels seus dos reials fills, s’insereixen en el llibre dels Proverbis com a part dels registres inspirats de l’Antic Testament. Segons la millor crítica, caldria traduir Proverbis xxx.1 així: “Les paraules d’Agur, el fill d’ella a qui Massa obeeix. Va parlar l’home a Déu-amb-mi, Déu amb mi, i jo fou fort”. Després Proverbis xxxi. incorpora les paraules del germà reial d’Agur, és a dir, “les paraules de Lemuel, rei de Massa, amb què la seva mare li va ensenyar”. Si els noms mateixos d’aquests dos prínceps — Agur, “exiliat”, i Lemuel, “per a Déu” o “dedicat a Déu” — són significatius de les conviccions de la reina, l’ensenyament d’aquesta mare reial, com consta a Proverbis xxxi.2-9, és digne d’una “mare d’Israel”. No és estrany que el registre del seu ensenyament vagi seguit per una descripció entusiasta de la vàlua i l’obra d’una dona segons Déu (Proverbis xxxi.10-31); cada verset comença amb una lletra successiva de l’alfabet hebreu, tal com les diverses seccions del Salm cxix — com per fer que les seves lloances passin a través de cada lletra de l’alfabet».[13]

 

En aquest sentit, el cas del rei Josies és d’alló més interessant. La resposta divina atorgada a la súplica d’Ezequies il·lustra tant la realitat de la pregària com la seva gran solemnitat; perquè un dels resultats de l’addició de quinze anys de vida va ser el naixement de Manassès, el rei més malvat de la història bíblica. Però «la implicació de l’aliança» és una veritat divina; i sovint passa que el fill d’una llar pietosa, encara que vagi lluny en el pecat, és finalment restaurat; i en l’amargor del seu empresonament a Babilònia, Manassès va ser portat de nou a Déu. Però el seu fill Amon ja havia estat instruït en les seves males maneres, i Amon fou el pare de Josies. Quina esperança podria haver-hi per al fill d’un pare així! I, això no obstant, la història d’aquest nen el retrata com el rei més pietós que mai s’ha assegut en el tron de David.

 

Quina pot haver estat, doncs, la influència que va utilitzar Déu per aconseguir aquest miracle de gràcia? Els comentaris aquí no ens diran res; per tant, hem de confiar en el nostre coneixement de la naturalesa humana i del cor d’un penedit que ha estat rescatat divinament d’una vida pecaminosa. ¿I podem dubtar que, mentre el pobre i vell rei examinava el seu terrible passat i el mal que havia causat al seu poble, i quan s’adonava que el seu fill s’estava precipitant de cap pel mal camí del qual ell mateix se n’havia apartat tan darrerament, pensaria en el fill d’aquell fill que encara no havia governat sobre la terra? Podem dubtar que Manassès va fixar el seu net en el seu cor i que va buscar amb una pregària incessant guiar els seus passos infantils pel camí de la vida? I Déu «va recordar la seva aliança», i Josies va esdevenir un segon Samuel.

 

Però tornant a la narració evangèlica, aquestes mares eren dones del tipus de l’Eunica. I la seva acció il·lustra el fet tan sovint advertit, que en els dies del ministeri terrenal del Senyor les dones espirituals estaven espiritualment més a prop d’Ell fins i tot que els seus deixebles especialment escollits. Tan plena i senzilla era la seva fe, tan sense reserves la seva devoció, que «li van dur també uns nadons perquè els toqués.[14] Això va ser, de fet, el que va suscitar la indignació dels deixebles. Cap jueu devot hauria prohibit que se li acostessin nens d’edat intel·ligent; però portar-li infants recent nascuts al Senyor semblava una intrusió bastant injustificable.

 

I la resposta del Senyor a la seva crida il·lustra la veritat que la fe i la devoció com la seva porten abundant benedicció. Perquè el que demanaven era que toqués els seus infants, i no només els va posar les mans a sobre, sinó que «els va agafar als seus braços i els va beneir». Tant de bo Ell fos ara a la terra, com en aquells meravellosos dies passats; quina mare cristiana hi ha que no emularia la seva fe i seguiria el seu exemple! Però Ell se n’ha anat al cel, lluny, molt més enllà de les estrelles, i això marca la diferència. Sens dubte, va dir que era convenient per al seu poble que se n’anés; però, qui de nosaltres s’ho creu realment? No ens atrevim a emmarcar aquest pensament en paraules, però sí que s’amaga en molts cors, que la seva glòria celestial ens separa d’Ell. Això de cert que ha marcat una diferència de la més gran importància; però la importància d’això és que, mentre que en el temps de la Seva humiliació la gràcia era continguda, ara està entronitzada. ELL no ha canviat, i ara Ell exerceix tota la potestat en el cel i sobre la terra.

 

Se’ns diu que els registres del Pentateuc van ser escrits per a la nostra amonestació; i no és igual de cert de les narracions evangèliques? I certament ens han estat donades no només per estimular, sinó per guiar la nostra fe. El que el Senyor va fer per aquelles mares jueves piadoses, ho farà ara per les mares cristianes. Y aquesta no és una teoria mística de visionaris piadosos, sinó una veritat de la Sagrada Escriptura; i és una veritat que està abundantment testificada per l’experiència cristiana. Perquè «la “implicació de l’aliança” es reflecteix en gran mesura en la biografia religiosa, i les nostres Esglésies es componen principalment dels fills piadosos de pares cristians».

 

Si afirmacions com aquestes semblen obsoletes avui, no és pas perquè la Paraula fidel hagi fracassat, sinó perquè l’ensenyament de les nostres Esglésies està ara tan impregnat de l’escepticisme alemany que els cristians estan perdent la fe en les Escriptures i, com a resultat natural, estan perdent la comunió amb Déu. I els efectes d’aquest canvi són de gran abast, perquè influeixen no només en la nostra vida cristiana, sinó sobre el nostre caràcter nacional.

 

Les següents paraules carregades de raó sobre aquest tema són manllevades d’un discurs pronunciat no fa gaire a la Universitat de Londres per algú que s’ha guanyat fama en diverses esferes de la vida pública: «El tipus d’ensenyament que s’impartia en temps passats sobre el genoll de la mare, o des dels llavis del pare de la família, és en gran part un record que s’esvaeix ràpidament. “Tornem a la Bíblia” hauria de ser un crit patriòtic, així com un crit religiós; perquè la preservació de les nostres llibertats, i de les nostres apreciades institucions, depèn en gran mesura del manteniment dels principis del cor ensenyats per la Bíblia i de les conviccions fermes dels nostres pares».

 

És trist dir-ho, però el cristià mitjà d’avui té uns conceptes de Déu més baixos que els sants hebreus de l’antiguitat. Perquè ells el coneixien com «el Déu fidel que guarda l’aliança i la misericòrdia amb aquells que l’estimen i guarden els seus manaments, fins a mil generacions»,[15] un Déu «la justícia del qual és als fills dels fills».[16] El pensament essencial en la justícia és l’ajust amb una norma de dret; i quan la paraula s’utilitza així sobre Déu només pot significar la coherència amb Ell mateix. «El mateix» és un dels seus títols escollits per ell mateix.[17] Ell és el Déu immutable amb qui no hi ha canvi ni ombra de variació. Per tant, mentre que amb els homes l’ús del poder absolut és sovint arbitrari, mai no ho és amb Déu. Cap element de caprici no marca mai l’exercici de la gràcia sobirana. «La implicació de l’aliança» és una frase que consagra una veritat gloriosa.

 

L’Anna va fer una entrega sense reserves del seu fill a Déu, i la vida de Samuel va ser la resposta de Déu al vot d’aquesta mare, una vida que ens és comunicada en un dels episodis més brillants de la història d’Israel. I el que Déu va fer per l’Anna i l’Elcanà, ho farà encara per al seu poble. Per acabar la cita de la qual ja s’ha citat una part:[18] «On hi ha fidelitat a Déu, així com afecte als fills; on hi ha una pregària seriosa i un model corresponent; i especialment quan els dos pares tinguin una sola ment respecte a això, Déu ho farà per ells, i la promesa encara es mantindrà vigent: «A vosaltres i a la vostra descendència després de vosaltres».[19]

 

 

[6] Prov. xxii. 6.

[7] Lluc xviii. 15. En primer lloc i estrictament, brephos significa un nen nonat (veure cap. i. 41 and 44); llavors, subordinadament, un nadó recent nascut (veure cap. ii. 12 i 16). No té cap altre significat en grec. El incident a que es fa referencia es registra també a Mt xix. 13—16, i a Mc. x. 13—16.

[8] Dt. xx. 5 (dues vegades); 1 Re viii. 63; 2 Cr. vii. 5.

[9] I Sa. i. 11.

[10] Els Reformadors —experts en lingüística— sabien el sentit de les paraules «veritat i justícia, religió i pietat.» Veure també Trench, Synonyms (threskeia).

[11] Fets xvi. 1 ens informa que era un gentil, i el fet de que el seu fill no estava circumcidat (v. 3) ens indica que no era ni tan sols un prosèlit.

[12] 2 Tm. i. 5 i iii. 15. El terme nadó és el que es fa servir a Lluc xviii. 15. Veure nota 7 a dalt.

[13] Sketches of Jewish Life, p. 113. (Hi ha traducció al castellà) Però veure The Speaker’s Corn., vol. iv. pp. 518, 519.

[14] Lluc xviii. 15. Traduir kai com «també» en aquesta frase fa que no tingui sentit. I l’article abans de brephe té el sentit de «seu» (Testament Grec de Bloomfield).

[15] Dt. vii. 9. No hi ha hagut una quarta part de 1000 generacions des de la creació!

[16] Psalm ciii. 17.

[17] Psalm cii. 27.

[18] Cita pàgina 22 \h 10, a dalt.

[19] Citat de The Royal Preacher, pel reverend James Hamilton, D.D., un destacat predicador de l’última generació. Va ser ministre assistent del gran Dr. Chalmers a Edimburg, i durant molts anys ministre d’una església a Londres.

Mentre escrivia aquest capítol vaig rebre noticia d’un servei d’ordenació celebrat aquest any en un districte de la Xina on fa mig segle es desconeixia el nom de Crist. El pare del nou ministre, ell mateix un pastor nadiu molt venerat, era un dels ordenants; i dirigint-se al seu fill va dir amb veu emocionada: «Les pregàries del teu pare i de la teva mare fins i tot des d’abans del teu naixement han estat contestades avui».

I el següent és extret d’un obituari a The Christian de l’11 de juny. Després de registrar que tots els fills de la família anomenada «es van convertir en treballadors cristians actius», explica que quan una de les filles li va comunicar a la seva mare la crida que sentia a la obra missionera a la Xina, la resposta de la seva mare va ser: «Bé, la separació ha d’arribar, però no la dedicació, perquè tots heu estat dedicats fa molt de temps». El vot d’Anna i la resposta de Déu!

 

 

CAPÍTOL II

 

En una pàgina anterior es registra un plaent esdeveniment de fa molts anys. Encara tinc present un episodi d’un personatge molt diferent. Els fills de l’avivament de 1860, com els primers conversos de l’època de la Pentecosta, van ser zelosos en donar a conèixer als altres l’evangeli que els va portar benedicció a ells mateixos. No pocs, però, es van sentir perplexos i refrenats per la doctrina de l’Elecció. Un dels meus amics, en particular, estava molt preocupat per aquest motiu; i després d’una breu correspondència amb ell vaig acordar una visita a la seva casa al camp.

 

En arribar, em vaig trobar que tenia un altre visitant, un predicador famós d’aquells dies; i el dissabte pel vespre vam tenir una seriosa conversació, durant la qual vaig tractar d’exposar la clara distinció entre la veritat bíblica i la doctrina teològica de l’Elecció; i vaig explicar com les meves pròpies dificultats sobre el tema havien estat eliminades per l’ensenyament i el consell del doctor Horatious Bonar. El seu llibre, El camí de Déu a la pau, m’havia ajudat molt. Allà ell adverteix els seus lectors contra «el terrible pensament» de que «la sobirania de Déu» pogués ser mai un obstacle per a un pecador, o una barrera a l’operació de l’Esperit en favor d’ell: «Tota la Bíblia (diu ell) dona per fet que tal cosa és absolutament impossible».

 

Aquestes i altres afirmacions afins en el seu llibre, de tanta utilitat, semblaven inequívoques; i, no obstant això, no em van convèncer, perquè era conscient del tracte atorgat per mestres cristians a algunes de les afirmacions més clares de les Escriptures sobre aquest tema. Però precisament per aquest temps, el doctor Bonar va venir a visitar-nos a casa del meu pare, i així vaig trobar àmplies oportunitats per tenir converses sense reserves amb ell. I em va alleujar descobrir que s’oposava totalment a «adulterar la Paraula de Déu». Quan li vaig preguntar com podíem conciliar certes afirmacions aparentment contradictòries de les Escriptures, la seva resposta va ser sincera i clara: les veritats, va dir, només ens poden semblar irreconciliables perquè les nostres ments finites no poden veure-les des del punt de vista de l’Infinit. Per tant, mai no hem de permetre que la nostra defectuosa aprehensió dels consells de Déu obstaculitzi l’acceptació sense reserves de les paraules planeres de l’evangeli de la gràcia. Gran va ser la meva sorpresa i congoixa en descobrir que a tot això s’oposava vehementment l’altre convidat. Aquest, fonamentant la seva posició en l’ensenyament dels Pares Llatins, va repudiar audaçment la gran veritat fonamental de la revelació cristiana: la sobirania de la gràcia divina. Llavors, en el seu sermó als vilatans el diumenge al matí, va prendre com a tema l’«Elecció», i va culminar la seva exposició amb les següents paraules: «Tinc un fill petit: si és elegit es convertirà, se salvarà; Si no és elegit, serà condemnat, serà condemnat, serà condemnat!» Tres vegades, i amb èmfasi dramàtic, va repetir aquestes horribles i malignes paraules.

 

La repetició d’aquestes paraules aquí —excepte amb una finalitat útil— seria una ofensa contra el bon gust. Però el més negre dels núvols fa que l’arc iris resplendeixi encara més; i les utilitzo com a rerefons fosc per destacar les paraules de gràcia del Salvador. Assegut a la sala d’estar d’una casa de Cafarnaüm, presumiblement la casa de l’apòstol Pere, va cridar un nen petit i, posant-lo enmig dels seus dotze deixebles, el va utilitzar com a lliçó objectiva per ensenyar-los una veritat molt necessària. I després, prenent aquell nen en braços —demostració que no era més que un menudet, potser de l’edat del fill del predicador de la meva història—, va pronunciar aquelles paraules d’infinita tendresa i gràcia: «Així, no és la voluntat del vostre Pare que és en els cels que es perdi ni un d’aquests petits».[20]

 

Paraules com les d’aquell sermó pronunciat en aquell poble ens deixen consternats i aclaparats pels decrets durs i inescrutables d’un Déu llunyà, immutable i sever; però aquí estem en pau en presència del «Pare nostre que és als cels», els pensaments del cor del qual sobre els nostres petits se’ns revelen d’aquesta manera. Perquè mentre escoltem les paraules del Salvador, recordem la veu que es va fer sentir des del núvol que va cobrir els deixebles a la muntanya de la Transfiguració: «Aquest és el meu Fill estimat, en qui tinc la meva complaença, escolteu-lo».

 

«No és la voluntat del vostre Pare que és en els cels que es perdi ni un d’aquests petits». Quin text per exposar a la cambra dels petits de cada llar cristiana! Quin text per alegrar el cor i estimular la fe de cada pare cristià! I bé hauríem de fixar, no a la paret de la cambra, sinó en la memòria i en el cor, el precepte apostòlic: «Crieu-los en la disciplina i amonestació del Senyor».

 

El llenguatge de la Bíblia anglesa és una riquesa nacional; però de vegades ens falla, i aquesta frase dura i rígida, «crieu-los», és una mala traducció de la paraula de l’Apòstol. La torna a utilitzar en el següent verset: «Ningú mai no ha odiat la seva pròpia carn, sinó que l’alimenta i la protegeix». El concepte no és el d’una tasca disciplinària, sinó el de la cura d’un pare amorós. I, en perdre això de vista, hom es pren el passatge de vegades com una excusa per al mal mateix contra el que ens vol prevenir el precepte de l’Apòstol.

 

La lectura de la versió revisada és preferible: «Alimenteu-los en la disciplina i l’amonestació del Senyor». Però fins i tot aquí hem d’estar en guàrdia, no fos cas que caiguéssim en donar un sentit unilateral a la disciplina. Hem de tenir sempre present que és «la disciplina i l’amonestació del Senyor», i que la gràcia és el principi rector de tots els Seus tractes amb nosaltres. Les reixes i els passadors amb els que protegim les nostres cases estan destinats a excloure els lladres i altres criminals, no a frenar, ni tan sols desviar, el ciutadà respectuós amb la llei que fa el seu camí. I d’aquesta manera es aquí: «La llei no és establerta per al just, sinó per als malvats i rebels». La gràcia de Déu s’ha manifestat, i ens ensenya que [...] visquem d’una manera discreta, justa i pietosa». No és la llei sinó la gràcia el que caracteritza la disciplina divina de la vida cristiana. I, això no obstant, és una realitat lamentable que en la criança dels infants a moltes llars cristianes s’ignorin aquests principis divins, i que els nens siguin governats per la llei.

 

Un altre aspecte del contrast entre llei i gràcia se’ns dona en el Salm 32. «T’aconsellaré, els meus ulls seran sobre tu», això és gràcia. — «No sigueu com el cavall o com el mul que no tenen enteniment, que cal subjectar amb brides o regnes, o altrament no s’apropen a tu». Cal «força bruta» amb la creació bruta. Però no és així com Déu tracta amb el seu poble; i, això no obstant, és sobre aquest principi que molts pares cristians controlen els seus fills. L’obediència imposada en el sistema de brides i regnes només durarà mentre el nen estigui a l’abast del braç del progenitor; perquè la llei és impotent més enllà de l’àmbit en què prevalen les seves sancions. Però per al nen ensenyat en la gràcia, la influència d’un pare absent és el que l’ull d’un Déu invisible és per al cristià.

 

El difunt jutge Wills, que combinava el cor d’un filantrop amb el cervell d’un advocat, solia deplorar la legislació mal aconsellada que multiplica tant els delictes menors que els nois d’esperit mogut, sense cap intenció criminal, queden atrapats en les malles del dret penal. Però les trampes que posa la legislació moderna de les ordenances són poques en comparació amb els «no» als que s’enfronten els fills de moltes llars durant totes les seves hores de vigília. I contra això és a que s’adrecen els «No» de l’Apòstol: «Pares, no exaspereu[22] els vostres fills».

 

Per als nens el Seu únic precepte és «Obeïu els vostres pares»; que els pares procurin llavors merèixer obediència; i més que això, que facin fàcil l’obediència. La llei, que per al cristià es resumeix en la paraula «amor», es formula en forma de «no faràs» això i allò per als rebels i desobedients. I els «No faràs» del Sinaí tenen els seus homòlegs en els «no» de la educació dels menuts. La gràcia ens ensenya a guardar els Seus manaments, la llei ens adverteix que no els trenquem. I és en base a aquest últim principi que generalment s’aborda la formació dels nens. «No siguis dolent!» n’és la versió infantil.

 

Hi ha la història de William Carey, aquell pioner i príncep dels missioners als pagans, que quan es va asseure com a convidat d’honor a la taula del virrei a Calcuta, va sentir la pregunta d’un company convidat a un altre sobre si realment era cert que havia estat artesà sabater. I ell va intervenir responent: «No, no és veritat, jo era un ataconador ambulant». Aquest va ser l’home que va escriure al seu fill: «Recorda, un cavaller és el personatge més proper per a un cristià, i el cristià inclou el cavaller». I si una mica de l’esforç emprat per ensenyar els nens a no ser entremaliats es dediqués a formar-los perquè fossin cavallers i dames, els pares s’aproparien més a complir el precepte apostòlic.

 

Les paraules «bo» i «entremaliat», igual que els càstigs disciplinaris, s’haurien de reservar per a ocasions molt excepcionals. A més, sovint són poc intel·ligents; perquè el nen «bo» pot ser una criatura obtusa amb una digestió sòlida, que es pren la vida plàcidament i causa pocs problemes; mentre que el nen «entremaliat» és aquell que té un esperit actiu, i que vol saber i fer coses. I són els nens «entremaliats» els que deixaran empremta a la vida i demostraran ser benedicció per a la seva generació, tret que realment resultin reprimits o amargats per esforços mal aconsellats per fer-los «bons». Aquí ve una advertència que l’Apòstol afegeix, en donar als pares cristians de Colosses el precepte anterior de la seva Epístola als Efesis: «Pares, no irriteu els vostres fills, a fi que no es descoratgin».[23] Els nens mai no es fan realment bons fent-los complir les ordenances tipus «No ho facis», sinó apel·lant constantment a la seva millor naturalesa i mantenint sempre davant d’ells una norma digna i un motiu correcte.

 

Un llibre que es va guanyar una merescuda popularitat fa mig segle reprodueix el consell d’un pare al seu fill quan l’enviava a l’escola. «Recorda (va dir ell) que ets fill d’un cavaller, i no deshonris el teu pare». Quina il·lustració més fenomenal de l’admirable dita de William Carey! De fet, mostra, encara que a un nivell inferior, el sistema i l’esperit en què s’han de formar els fills d’un cristià.

 

Perquè un cavaller no és qui ha après en un llibre de bones maneres a evitar vulgaritats; és aquell el comportament i la conducta del qual es regeixen per la consideració vers als altres. «Que cadascú no miri pels seus propis interessos, sinó cadascú també pels dels altres». Qualsevol que actuï segons l’esperit d’aquestes paraules és un cavaller en el millor sentit de les paraules. I, això no obstant, aquestes són les mateixes paraules amb les què l’Apòstol va exhortar els cristians filipencs que cultivessin la manera de pensar que hi hagué en Crist Jesús.[24] Sí, William Carey tenia raó!

 

«Ara, nens, recordeu que l’oncle i la tieta venen avui a veure’ns, i mentre siguin aquí no heu de fer això ni allò ... i no heu de ser entremaliats». Això és Llei. I qualsevol pobre petit marrec que aconsegueixi complir-ho es convertirà en un beat, que és la fase infantil de ser fariseu. L’altre mètode és: «Ara, mainada, tots heu de fer el que pugueu perquè la visita de l’oncle i la tieta sigui agradable: hem d’esbrinar què els agrada i què no els agrada, i fer tot el possible per fer-los feliços». Així és l’ensenyament de la Gràcia; i pensin el que pensin l’oncle i la tieta del resultat, la seva visita serà una benedicció per als menuts.

 

«Que no es descoratgin». Heus aquí el relat de la dissortada Lady Jane Gray sobre la seva vida a casa: «Quan estic en presència del pare o de la mare, ja sigui que parli, guardi silenci, m’assegui, em posi dreta o camini, mengi, begui, estigui alegre o trista, estigui cosint, jugant, ballant o fent qualsevol altra cosa, he de fer-ho fins i tot tan perfectament com Déu va fer el món, o bé em trobo tan bruscament ridiculitzada com cruelment amenaçada... Aquí tenim una il·lustració peculiarment flagrant del mal del que son advertits per les paraules de l’Apòstol: «No irriteu els vostres fills».

 

La generació actual s’està oblidant ràpidament del gran Lord Shaftesbury; i pocs n’hi ha que sàpiguen res de la història de la seva infantesa. Els seus pares, se’ns diu, es quedaven satisfets sempre que ell es mantingués fora de la seva presència; i la manera de formació i de simpatia que la majoria de nosaltres associem amb l’amor d’una mare, el fill solitari les va rebre d’una serventa devota i fidel, que solia posar-se’l al genoll per llegir-li la Bíblia i parlar-li de Crist. I en el dia en què totes les coses sortiran a la llum, el seu humil ministeri, ignorat i oblidat ara, serà recompensat obertament per Aquell qui va immortalitzar el do d’un òbol de la pobra vídua al Tresor del Temple; i el nom de Maria Milhis s’associarà per sempre a tot el que va fer de la vida de Lord Shaftesbury una assenyalada benedicció per a aquesta nació i per al món.

 

Quin incentiu hauria de ser la seva història per a qualsevol servent cristià que tingui encomanada la cura dels fills! Això, no té un missatge per als pares cristians? Moltes mares tenen menys cura en contractar una mainadera que el propietari d’una cavallerissa dedica a l’elecció dels seus mossos d’estable. I això no obstant, de la mateixa manera que un poltre vivaç pot ser arruïnat per un mosso d’estable de mal temperament, un servent malhumorat pot fer un mal permanent a un nen animós. I moltes mares cristianes deixen els seus fills durant hores cada dia a càrrec d’una serventa que no és cristiana. No em refereixo a qui no és religiós; perquè no hi ha ningú més religiós que un jesuïta; i la religió sense Crist és generalment anticristiana. La rèplica de que, en el cas de nens molt petits, es poden deixar de banda consideracions d’aquest tipus demostra desconeixement de la naturalesa humana i indiferència davant la voluntat de Déu.

 

Un altre element de molta importància pràctica reclama aquí una menció de passada. La majoria de nosaltres som prou intel·ligents per reconèixer que no només el nostre temperament, sinó també la nostra conducta poden estar sota la influència de causes purament físiques. Això és així en un grau molt més elevat en el cas dels nens petits; i quan se’ls fa perdre l’equilibri són aptes per «desenfrenar-se» en qualsevol casa que estigui farcida de prohibicions. També molts nens queden afectats per una disciplina reganyosa en un moment en què la seva necessitat real és una dosi de medicina o un metge sol·lícit. Però això és una digressió. Perquè aquestes pàgines no pretenen ser un vademècum sobre el tema general de la formació dels jovenets. El seu objectiu és dilucidar els preceptes i principis que l’Escriptura ens dona per orientar-nos.

 

 

[20] «La forma de la proposició té tota la força que pertany al negatiu retòric . . . és a dir, que la voluntat del Pare és tot el contrari d’això». Comentari al Nou Testament del bisbe Ellicott; Mt. xviii. 14.

[21]  En anglès (com en català), «disciplina» no és sinònim de càstig, tot i que aquest element pot no ser-li aliè. Perquè a Ef. vi. 4, paideia es tradueix com «criar», i a 2 Ti. iii. 16 com «instruir». I a Tit. ii. 12 el verb afí es tradueix com «ensenyar».

[22]  La paraula s’utilitza de nou a Ro. x. 19.

[23]  Col. iii. 21.

[24]  Phil. ii. 4.

[25]  Germany de Roger Ascham, on registra la seva visita de comiat a Lady Jane abans de marxar d’Anglaterra.

[26]  Això no va ser oblidat pel mateix Lord Shaftesbury, tot i que ella va morir quan ell encara era un col·legial. El seu rellotge d’or, que li va llegar al llit de mort, el va atresorar com a record, i el va portar tota la vida.

 

 

CAPÍTOL III

 

«INSTRUEIX un nen en el camí pel qual ha d’anar, i quan sigui vell serà convertit.» Aquesta estranya perversió de les Escriptures representa la creença assentada de molta gent. «Ser convertit» és un feixuc sinònim de «ser retornat», i els Revisors han fet bé en adoptar la frase més senzilla.

 

Si hom camina pel camí encertat, de què ha de retornar? Que la conversió és essencial per a la salvació és, de fet, una creença molt estesa. I és una creença que és el corcó de moltes llars cristianes. Hi ha cristians que en la primera infància van ser «alimentats en la disciplina i la amonestació del Senyor» que poden especificar un moment quan van comprendre de manera intel·ligent «la paraula de la veritat de l’Evangeli». Però això no és el que significa l’Escriptura per conversió. I en el cas de molts, l’albada va venir tan gradualment que són incapaços de dir quan el sol va aparèixer realment per damunt de l’horitzó. Però saben amb certesa que ha eixit i que està resplendint. I això és l’essencial.

 

Però, no ens diu el Senyor mateix que la conversió és essencial per a la salvació? La pregunta es basa en una mala interpretació d’una narració evangèlica ja assenyalada en una pàgina anterior.[27] De camí a Cafarnaüm, després de ser rebutjat per part de les autoritats jueves, va dir als seus deixebles: «El Fill de l’home ha de ser lliurat a les mans dels homes; i el mataran». I amb aquestes paraules tràgicament solemnes encara ressonant a les seves oïdes, van començar a discutir quin d’ells seria el més gran del regne dels cels. I per a ells, i en aquestes circumstàncies, va dir, assenyalant un nen petit que es trobava enmig d’ells: «Si no canvieu, i us torneu com els nens, no entrareu pas en el regne dels cels», referint-se al regne messiànic terrenal sobre el qual, en aquell moment, ells posaven les seves esperances. I en l’única altra ocasió en què es diu que el Senyor va utilitzar la paraula, va dir a Pere: «I tu, quan hagis tornat, aferma els teus germans».

 

Però els Apòstols no eren pecadors no regenerats i necessitats de vida eterna: eren deixebles infidels que havien caigut de la comunió amb el Senyor. Quina lliçó tenim aquí per al cristià! Perquè sempre som propensos a desviar-nos cap a algun camí equivocat; i quan ens esgarriem així, i deixem de seguir el Senyor, hem de ser «retornats». Perquè això és el que convertir-se significa en les Escriptures.[28] De fet, el terme teològic específic, tal com s’utilitza popularment, no té equivalència en el llenguatge del Nou Testament. Es per això que ha desaparegut en la Versió Revisada, excepte a Jaume v. 19, 20, on el seu significat és inequívoc; perquè és ben cert que, en el sentit teològic, cap home no pot «convertir» el seu proïsme. 

 

És important tenir en compte la distinció entre els salvats i els no salvats en les seves relacions amb Déu; però no hem de tancar les veritats divines en compartiments estancs. Perquè els salvats són susceptibles d’esgarriar-se «com ovelles perdudes»; i, d’altra banda, alguns que estan realment perduts poden estar buscant el Senyor, «per si el troben a les palpentes, encara que no és pas lluny de cadascú de nosaltres». Certament, no està pas lluny. Però tot i que el pròdig es va tornar mentre era al país llunyà, enmig dels abeuradors dels porcs, no va quedar salvat fins que va arribar a la casa del pare. Són les muralles de la Ciutat de Déu, i no els camins que condueixen a ella, allò que tipifica la salvació.[29]

 

Hi ha una cita de les Escriptures que hauria de posar fi a la controvèrsia aquí. I és un passatge no només de cabdal importància, sinó d’extremada solemnitat. En el primer període del ministeri del Senyor no hi havia cap element de reserva. El seu ensenyament era clar i planer, i les seves poderoses obres de misericòrdia eren tan abundants per a tots com les seves paraules de gràcia.[30] Però quina va ser la resposta d’aquell poble impenitent i culpable? L’Evangeli hebreu registra la terrible i vergonyosa història: el gran Consell de la nació va decretar la Seva destrucció.[31] A partir d’aquest moment el Seu ministeri va assumir una nova etapa. Va encarregar els deixebles que no diguessin a ningú que Ell era el Crist.[32] Els seus actes benèfics de misericòrdia es van fer menys freqüents, i desitjava ocultar-los als líders jueus; i el Seu ensenyament es va encobrir en paràboles.

 

I quan els deixebles van buscar una explicació del canvi, la paraula profètica d’Isaïes va donar la resposta. Aquells malvats havien tingut el seu dia de visitació. Però ells havien tancat intencionadament els ulls a les seves obres de poder, i havien endurit la oïda contra les Seves paraules de gràcia. I ara se’ls havia dictat una sentència de ceguesa i de sordesa judicial. En el futur havien de veure sense percebre, i sentir sense entendre —posem atenció en les paraules del Salvador— «no fos cas que es convertissin (no fos cas que es tornessin) i jo els guarís».[33] Perquè Ell no podia ni amagar-se, ni tampoc callar. I rebutjar un pecador que es tornés a Ell era impossible, perquè això seria negar-se a Si mateix.

 

Aquestes paraules terriblement solemnes estan totalment d’acord amb el gran principi enunciat en el vers anterior. És un principi que la història bíblica exemplifica abundantment; un principi, a més, que explica el misteri de moltes vides. Les crides que abans movien el cor ja no hi arriben: les crides que abans despertaven la consciència ara cauen sobre l’oïda sense ser ateses. No és que Déu hagi canviat. Ell és el Senyor Déu, misericordiós i gentil, sofert i abundant en bondat. Però «de Déu ningú no se’n burla»: i ningú no pot tractar-lo com no s’atreviria a tractar un proïsme.

 

Perquè «Hi ha un temps, no sabem quan,

Un punt, no sabem on,

Que marca el destí dels homes

A la glòria o la desesperació.

 

»Hi ha una línia, per nosaltres invisible,

que travessa tots els camins,

la frontera oculta entre

la paciència de Déu i la Seva ira.

 

»Oh, on és aquest límit misteriós,

Pel qual creua el camí de l’home,

Més enllà del qual Déu mateix ha jurat

Que el qui el traspassa està perdut?»

 

»Quant de temps puc continuar en pecat?

Quant de temps suportarà Déu?

On acaba l’esperança i on comencen

Els confins de la desesperació?

 

»Una resposta s’envia des del cel:

Vosaltres que de Déu us aparteu,

Mentre que es diu”avui”, penediu-vos

I no enduriu el vostre cor.»

 

És a aquests mateixos orgullosos jueus religiosos que el Senyor va adreçar aquestes paraules: «Ningú no pot venir a mi, si el Pare que m’ha enviat no l’atreu». No arribem a ser-ne conscients de la seva importància perquè hem oblidat que és en l’esfera espiritual on la ruïna de la nostra raça és absoluta i irremeiable. És d’aquesta manera que la religió cega els homes a la veritat de Déu i els aparta de Crist. És per això que van entrar al Regne publicans i prostitutes, i que homes de vida irreprensible, com Saül el fariseu, van esdevenir perseguidors i blasfems. «El comú de la gent l’escoltava amb molt de gust», perquè sabien que eren cecs i, per tant, van acollir la llum; però per als sacerdots i fariseus la llum era una ofensa. Així que els cecs rebien la vista, i els que deien veure-hi quedaven encegats.[34]

 

Que diferents les seves paraules a la samaritana bandejada junt al pou de Sicar! «Si coneguessis el do de Déu, i qui és el qui et diu, dona’m de beure, tu li n’hauries demanat d’Ell, i Ell t’hauria donat aigua viva.» Tu la hi hauries demanat, i ell te l’hauria donat. És possible que la benedicció es pugui oferir amb tanta generositat? Sí, en efecte, perquè la gràcia divina és infinita; i a l’última pàgina de les Sagrades Escriptures tenim un anunci final: «El qui vulgui, que prengui de franc l’aigua de vida». I totalment d’acord amb això tenim les paraules fundacionals que va pronunciar la vigília de la seva passió: «I jo, quan sigui enlairat de la terra, atrauré tothom a mi». Perquè «abans de la glorificació de Crist, era el Pare que atreia els homes al Fill; però ara el Fill mateix ho atrau tot cap a si mateix».[35]

 

La carn i la sang no poden heretar el regne de Déu. Per tant, el nou naixement és tan essencial per a l’infant com per a l’adult. Si llavors depèn d’una recepció intel·ligent de Crist, cap infant no es pot salvar. Però el nou naixement no s’ha de confondre amb la conversió, que, sent un gir conscient cap a Déu, només l’experimenten aquells que han arribat a una edat en què poden adonar-se de la necessitat de la mateixa. I, com ja s’ha advertit, hi ha molts cristians que han conegut i estimat el Senyor des d’una edat tan tendra, que no poden recordar haver passat per cap experiència com la convicció del pecat i la conversió posterior. Però tots els qui neixen de l’Esperit són fills de Déu. Tal és la subtilesa de l’error en aquests dies que cal afirmar clarament aquesta veritat aparentment tan òbvia.

 

Mirar enrere a la recerca de senyals o proves que hem nascut de Déu, o convertits, pot treure els nostres ulls del Senyor Jesucrist i submergir-nos en la foscor. A més, el record d’un canvi experimentat en alguna època passada de la vida no és un ancoratge segur per a la fe. De fet, pot resultar tan perillós i fals com dependre del fet d’haver estat sotmès a una ordenança o un ritu religiós en la infància. El cristià és aquell que creu en el Senyor Jesucrist. Té una fe present en Crist, i no només en Crist com a Salvador, sinó com a Salvador i Senyor.[36]

 

«El Pastor em va trobar en Sa gràcia il·limitada,

Abans de saber jo que estava perdut;

Els meus peuets amb prou feines havien començat

A emprendre l’arriscat camí que ja vaig veure

El Pastor al meu costat. Fou suficient!

 

Cap sensació de perill no em feu cercar els Seus braços,

Tan sols vaig albirar el Seu lluminós Visatge,

Llavors joiós vaig deixar que m’alcés al Seu cor.

I només després, ja fora de perill,

Sentint els Seus braços envoltant-me amorós,

Ell mateix m’assenyalà el camí del fons,

I em feu veure el precipici més avall.

 

Vaig veure el Seu amor abans que ma necessitat,

Vaig conèixer la meva seguretat molt abans de saber

La terrible mort de la qual m’havia rescatat;

I encara que no puc saber quan això va tenir lloc,

O quan primer em va envoltar en la Seva abraçada,

Només sé que Ell em va trobar — Seu soc».

 

ADA R. HABERSHON.

 

 

[27] Nota a peu de pàgina 20 a dalt.

[28]  Vegeu p. ex. Mt. ix. 22. «Jesús es va girar» (Lluc vii. 9). En cadascuna de les set aparicions de la paraula strepho a l’evangeli de Lluc, s’utilitza del mateix Senyor. A Mt. ix. 22 La paraula és epistrepho.

[29] Is. lx. 18.

[30] Vegeu p. ex. Mt. iv. 23-25.

[31] Mt. xii. 14.

[32]  Mt. xvi, 20 (R.V. anglesa).

[33]  Mt. xiii. 15.

[34]  Joan ix. 39. No només va ser que van romandre cecs, sinó que, com a resultat d’una sentència judicial, van quedar cecs.

[35]  Comentari de Dean Alford; Joan xii. 32.

[36]  Aquests dos últims paràgrafs estan extrets d’un article que vaig escriure fa alguns anys per a un simposi que des de llavors s’ha publicat amb el títol Com i quan? Els editors em van pregar que els ometés, però no vaig poder consentir-hi, ni podria identificar-me amb una publicació que rebutgés una «veritat aparentment òbvia» de tanta importància pràctica.

 

 

CAPÍTOL IV

 

LA relació que la teologia té amb l’Escriptura pot ser exemplificada per la de l’art amb la natura. I el paral·lelisme seria encara més ajustat si s’estereotipessin els principis i les normes de l’art d’una època passada, i existís algun tribunal acreditat per denunciar-ne les desviacions. Perquè en aquests estranys dies, mentre que la disposició a escoltar qualsevol cosa que menyspreï l’autoritat de les Escriptures es considera una prova d’independència mental i il·lustració, correm el perill de ser expulsats de la sinagoga si qüestionem l’autoritat dels grans mestres del passat, encara que ells mateixos haurien repudiat no pocs dels principis que ara els són atribuïts pels seus deixebles.[37]

 

Tornar a la natura és la nostra aspiració en l’àmbit de l’art, i tornar a la Bíblia hauria de ser la nostra consigna aquí. I si estudiem la Bíblia amb una ment oberta, trobarem potser que algunes de les nostres dificultats desapareixeran, i altres resultaran menys desconcertants del que suposàvem. Però no hem de seguir els camins de certes escoles de controvèrsia, que manipulen qualsevol declaració de l’Escriptura que sembli xocar amb les seves creences i dogmes especials. Qüestionar la sobirania divina és fer un primer pas en el camí de davallada que lògicament condueix a l’ateisme. I qualsevol negativa a acceptar directament les paraules planeres en que es proclama l’evangeli de la gràcia en moltes pàgines del Nou Testament és acusar Déu d’una mena de falsedat que no seria tolerada entre homes honorables.

 

Quan es tracta de veritats respecte de les quals depenem absolutament d’una revelació divina, ens correspon adherir-nos estrictament a les mateixes paraules de les Escriptures. I moltes de les nostres dificultats es deuen a infraccions d’aquesta important regla. Per exemple, la doctrina teològica de la predestinació a la vida, amb la seva terrible alternativa, no es basa en les Escriptures, sinó en inferències de les Escriptures. La paraula proorizo, sobre la qual s’ha generat una superestructura tan formidable, apareix només en quatre passatges del Nou Testament, i mai ni una vegada en relació amb la vida. De fet, només és a Romans viii. i Efesis i. que s’utilitza en referència al destí dels homes; i en ambdues Escriptures assenyala posicions especials de benedicció a les quals estan predestinats els redimits. La predestinació a Romans viii. 29 és «per ser conformats a la imatge del seu Fill». I d’acord amb això hi ha les paraules d’Efesis i. 5, «havent-nos predestinat per a una adopció com a fills».[38] I al verset 11 és «a una herència», o (com ho dona la versió revisada) «fets possessió seva».

 

I no oblidem l’afirmació que van ser aquells a qui Ell va conèixer per endavant que Ell també va predestinar així. Quina inferència extraurem d’això? ¿Depèn el nostre destí futur de la sobirania divina, en el sentit que Ell no està de cap manera influenciat per l’acció de la nostra voluntat humana, aquesta orgullosa però perillosa prerrogativa de la naturalesa humana? Em nego a entrar en aquesta polèmica tan gastada. El meu propòsit és protestar contra qualsevol inferència a partir de veritats a les quals no es pugui arribar per la raó natural.[39]

 

Si estem predestinats a l’adopció de fills, acceptem la posició de fills; i en lloc de quedar atrapats per la ignorància erudita dels Pares Llatins, acceptem les paraules divines amb senzillesa infantil, contents de ser ignorants quan l’ensenyament arriba a profunditats que no podem abastar.

 

I en aquest esperit ens pertoca acceptar l’ensenyament del novè capítol de Romans. Les paraules de l’Apòstol, tant sobre Isaac i Ismael com sobre Jacob i Esaú, es refereixen clarament a la posició i benedicció racial i dispensacional en aquest món, i no al destí etern d’aquests homes o dels seus descendents. El vuitè verset és important per refutar la popular doctrina que els homes són per naturalesa fills de Déu. Però deduir-ne que els descendents d’Isaac són tots fills de Déu s’oposa rotundament a l’argument principal de l’Apòstol; i, això no obstant, caldria acceptar-ho si s’ha de deduir que els descendents d’Ismael són tots fills de ira.

 

Una referència a Malaquies, a més, deixa clar que l’Esaú del tretzè verset es refereix a la família o raça d’Edom, i no a l’individu que va morir catorze segles abans que es donés la profecia. I, tanmateix, la història d’Esaú conté allò que hauria d’haver frenat el dogmatisme de la controvèrsia de la predestinació. «El propòsit de Déu segons l’elecció» no era que Jacob se salvés eternament i Esaú es perdés, sinó que el més gran servís el més jove.[40] I com es va produir aquest resultat? El vint-i-cinquè capítol de Gènesi acaba amb les paraules: «Esaú va menysprear el seu dret de primogenitura». I com que aquesta posició d’influència i benedicció va ser atorgada divinament, el seu pecat en bescanviar-lo per un guisat es marca com a «profanitat», i se li va negar un lloc de penediment. No es tractava del seu destí etern, sinó del dret de primogenitura que havia perdut. I és la nostra part prestar atenció a l’advertència que el seu cas exposa Hebreus. Evitem la irreverència de posar-nos a considerar si el seu pecat no es va deure realment «al propòsit de Déu segons l’elecció»!

 

Però, què passa amb el cas del faraó? ¿No ens ensenya aquesta Escriptura que Déu va portar aquest home malvat a l’existència amb el propòsit determinat de manifestar la seva ira i de donar a conèixer el Seu poder diví en la seva destrucció? Aquesta interpretació del dissetè verset és força injustificada. I, a més, ens priva d’un ensenyament molt profund i solemne. La paraula que s’usa aquí no significa «cridar a l’existència», sinó «suscitar» o «despertar». L’hebreu de l’Èxode ix. 16 diu: «Per aquest propòsit t’he fet preservar». I això es tradueix a la Bíblia grega: «Amb aquest propòsit has estat guardat fins ara».

 

Ell va tractar amb menyspreu el manament diví per boca de Moisès. «Qui és el Senyor que hagi d’obeir la seva veu?», va ser la seva reacció impia. I quan la paraula parlada va ser acreditada per un poder miraculós, va demanar als seus mags endimoniats que parodiessin els miracles. Hauria estat completament en l’esperit d’aquella dispensació si Déu l’hagués colpejat en el seu pecat. Però va ser guardat —va ser preservat— com una il·lustració per a l’exhibició del poder de Déu, i que el nom de Déu «fos declarat a tota la terra». I, tanmateix, si això se separa del context, dona una descripció defectuosa del caràcter i dels camins de Déu. Observem el vigèsim segon verset: «I si Déu, proposant-se manifestar la seva ira i donar a conèixer el Seu poder, va suportar amb molta longanimitat els vasos d’ira preparats per a la destrucció?» A la vista d’aquestes paraules, no ens atrevirem pas a afirmar que el faraó no hauria obtingut misericòrdia si s’hagués postrat davant Déu en penediment i confessió.

 

Quin contrast presenta el seu cas amb el de Nabucodonosor! «De cert, el vostre Déu és el Déu dels déus i el Senyor dels reis»: tal va ser la confessió del rei de Babilònia quan va rebre per primera vegada proves del poder i la presència del Déu de Daniel. I quan l’alliberament dels governadors provincials jueus del forn ardent el va portar a la plena convicció, va proclamar que Jahveh d’Israel era l’únic Déu, i només Ell havia de ser adorat a tot el seu imperi. El destí del faraó és segur, però qui s’atreviria a dir que Nabucodonosor no es pot incloure entre els redimits? El cas del faraó fou anàleg al dels jueus que van rebutjar Crist en els dies del Seu ministeri. Perquè es van apartar de la llum, Déu els va encegar els ulls; i si Déu va endurir el cor del faraó va ser perquè ell mateix l’havia tancat en contra d’abundants proves de la presència i el poder diví. Aquests dos casos exemplifiquen un gran principi que regeix «els camins de Déu amb els homes». És un principi d’aplicació universal, i explica el fracàs de moltes vides cristianes. Perquè si un cristià rebutja una nova llum per la qual Déu el guiaria endavant, corre el perill de perdre fins i tot la llum de la qual ja gaudeix.

 

 

[37] Vegeu p. ex. Comentari de Calví sobre Joan iii. 16: «Crist va emprar el terme universal “a tot el qui”, tant per convidar indiscriminadament a tots a participar de la vida, com per tallar tota excusa dels incrèduls. Aquesta és la importància del terme món». I de nou, sobre Rom. v. 18: «Per tant, Crist va patir pels pecats de tot el món, i encara que la benignitat de Déu s’ofereix indiscriminadament a tots, no obstant això no tots el reben».

[38] Això pot ser cert per a tots els redimits, o no. Pel que fa a això, no podem dogmatitzar: aquí està escrit dels elegits d’aquesta dispensació cristiana.

[39] Els altres dos passatges on s’usa proorizo (Fets iv. 28 i 1 Corintis ii. 7) no tenen cap relació amb la qüestió actual. La paraula utilitzada a Fets xiii. 48 és tasso, organitzar, posar en ordre o rang, especialment en un sentit militar. El pensament de la reprovació no s'hi pot importar. I marca les paraules que segueixen immediatament. A Iconi «van parlar de tal manera que una gran multitud va creure» (xiv. 1). I el cap. xvii. 11 ens diu per què la seva predicació a Berea va tenir més èxit que a Tessalònica. El que preocupa al predicador de l’Evangeli és obeir les ordres del seu Mestre, no seguir la seva pròpia aprehensió (o malentès) dels consells de Déu.

[40] La nostra paraula anglesa «odiar» a Rom. ix. 13 transmet una falsa impressió. Fixeu-vos en l’ús que el Senyor fa de la paraula grega a Lluc xiv. 26.

 

 

CAPÍTOL V

 

«Hem de criar els nostres fills en la disciplina i l’amonestació del Senyor, i així instruir-los en el camí que han d’anar; però la promesa que no se n’apartaran no és de cap manera aplicable. I si s’allunyen de Déu i moren impenitents, podem consolar els nostres cors trencats, el millor que puguem, sabent que el resultat no fou afectat per la nostra pròpia infidelitat o falta de fe, ja que el seu terrible destí va ser determinat irrevocablement en una eternitat passada per un decret immutable del destí. Si són elegits, se salvaran; i si no, seran condemnats; i no res del que fem o deixem de fer, pot influir en el resultat».

 

És a contracor que torno a esmentar aquell sermó sentit en aquell poble.[41] Però ho faig perquè el predicador va expressar una creença tradicional i ben estesa i que entristeix molts cors cristians i que envolta com una boirina nocturna la vida cristiana de molts.

 

«Quan se’ns va oferir el do de la vida vam ser conscients, en acceptar-lo, que ho fèiem lliurement, voluntàriament. Des de llavors, hem vist que la gràcia no s’esgotava ni tan sols a l’hora de portar a terme el nostre alliberament a un preu tan inassolible i posar-lo al nostre abast, sinó que la nostra mateixa acceptació del do era obra de l’Esperit, i tan directament l’acció de la gràcia com el Calvari mateix. Però més que això, ara que hem rebut el missatge, i estem entrant dins l’escena de joia i benedicció a la qual ens convida, hem d’aprendre, en un sentit més ple i profund encara, que la gràcia és sobirana. L’evangeli de la nostra salvació mantenia la porta oberta de la gràcia quan ens hi acostàvem; sobre el portal interior, ara llegim les solemnes i beneïdes paraules: «Elegits en Ell abans de la fundació del món».[42]

 

Amb el cor alegre i en repòs sota el sol de la presència divina, el cristià pot reflexionar sobre aquesta veritat gloriosa; mentre que la doctrina en què es basaven els Pares llatins ens deixa desconcertats i enfonsats en el santuari d’una divinitat terrible, els temibles decrets de la qual són una barrera fins i tot a la pregària, perquè són tan irrevocables com misteriosos.

 

Però, no són irrevocables tots els decrets divins? Deixeu que la mateixa Escriptura decideixi la qüestió. No va decretar Déu la destrucció dels sodomites? I això no obstant, en resposta a la pregària d’Abraham, va prometre exonerar-los si entre ells es trobaven deu homes justos. No va enviar Déu el Seu profeta a proclamar als homes de Nínive que al cap de quaranta dies la seva ciutat seria destruïda? I, tanmateix, va cancel·lar el càstig quan els homes de Nínive es van penedir per la predicació de Jonàs. No va decretar Déu la mort d’Ezequies, enviant el seu profeta per advertir-lo de la seva mort imminent? I, tanmateix, va passar que, abans que Isaïes sortís al pati mitjà, que Déu el va fer tornar amb el missatge: «He escoltat la teva pregària, he vist les teves llàgrimes; heus aquí que et guariré».

 

Gosarà algú sostenir que Déu no va tenir realment el propòsit de posar fi a la vida del rei de Judà, o de destruir la gran ciutat assíria, i que les paraules que els seus profetes pronunciaven amb el seu manament només pretenien obtenir els resultats que realment van seguir? La teologia dels jesuïtes condona falsedats d’aquest tipus, i utilitzem un llenguatge contundent per condemnar-la. Allunyant-nos d’aquests pensaments malignes, copsem amb fermesa la veritat, que no tenim a veure amb decrets irrevocables del destí, sinó amb l’acció present del Déu viu, que atén no només a les pregàries dels qui són Seus, sinó el clam dels pecadors penedits que es confien a la Seva misericòrdia.

 

Cap promesa divina de favor o benedicció no ha fallat mai; però l’estudiant de les Escriptures recordarà molts exemples del «penediment» de Déu pel que fa a un anunci de judici. I on la benedicció promesa s’ha retardat, el retard sempre es deu al pecat humà; Però si els judicis es retarden, el respir sempre s’atribueix a la paciència de Déu. L’exemple suprem d’això és el gran judici final, quan aquesta terra ha de ser lliurada al foc. Segurament el pecat de l’home l’ha fet madurar plenament per a la destrucció; per què, llavors, s’ajorna tant el seu judici? La resposta és explícita: és a causa de la paciència de Déu, que no està disposat a que ningú mori, sinó que tots arribin al penediment.[43]

 

«Elegits en ell abans de la fundació del món». Prenguem nota del temps i de les circumstàncies en què es va revelar aquesta meravellosa veritat. El poble de l’aliança havia crucificat el Senyor de la glòria i havia incorregut en la culpa addicional de rebutjar l’evangeli pentecostal del perdó mitjançant la sang que havien vessat les malvades mans d’ells. Perquè encara que l’apòstol Pau, a qui es va confiar especialment la gran revelació de la gràcia, havia completat tot el circuit del seu ministeri a Israel, des de Jerusalem fins a Roma, ni una sola sinagoga havia acceptat la misericòrdia oferta. «No hi va haver remei», i el poble del pacte va ser deixat de banda. I llavors va ser que, en «les Epístoles de la Captivitat», la gran veritat «misteriosa» de l’Església, el cos de Crist, que ja havia estat presagiada, va ser revelada de manera plena i final.[44]

 

L’aliança abrahàmica tenia a veure principalment amb un poble terrenal i amb benediccions terrenals; mentre que aquesta revelació del «misteri» té a veure amb un poble celestial i benediccions en llocs celestials en Crist. I encara que l’aliança amb Abraham va ser tan decisivament un esdeveniment en el temps com ho va ser l’aliança del Sinaí, aquest «misteri» revela un propòsit que pertany a l’eternitat i no té cap relació amb el temps.[45]

 

I, això no obstant, les dificultats respecte a l’«elecció» que angoixen tants cristians depenen d’assumir que «abans de la fundació del món» significa alguna època anterior al 4004 a.C.![46] Però l’eternitat no és temps infinit: és l’antítesi del temps. I si les teories de Kant són certes —i cap sistema metafísic és més profundament filosòfic— i el temps no és més que una llei del pensament, imposada pel Creador a les seves criatures finites, totes aquestes dificultats desapareixen. No és que suposi per un moment que aquesta sigui la solució correcta d’aquestes dificultats; però si es poden resoldre tan fàcilment, segurament el cristià pot descartar-les dels seus pensaments i tenir un cor en repòs en presència de Déu, amb qui el que anomenem passat i futur pot ser un ARA etern.

 

La suposició que aquesta elecció eterna inclou tots els redimits és una de les moltes inferències de les Escriptures que són comunes en la nostra teologia. El cert és que no només les nacions dels salvats, sinó el poble terrenal de l’aliança, quan sigui restaurat de nou, tindran la seva posició a la terra; i no tenim cap justificació per suposar que estiguin inclosos entre els «escollits abans de la fundació del món». La presumpció és que aquestes paraules es refereixen en concret als redimits d’aquesta època actual, la posició peculiar i les benediccions de la qual són una càrrega especial de les «Epístoles de captivitat». I aquesta meravellosa revelació no s’ha de diluir tot posant-la com un parèntesi amb el novè capítol de Romans, o altres Escriptures, que es refereixen a la veritat general de la sobirania divina, o al poble de Déu en altres dispensacions passades o futures.

 

I no oblidem que la mateixa Escriptura que revela aquesta elecció celestial ensenya també «el misteri de l’evangeli»,[47] com l’Apòstol designa la revelació suprema de la gràcia. Per tant, la veritat d’una elecció atemporal està inseparablement lligada a un evangeli que «es predica a tota criatura que està sota el cel»:[48] l’evangeli de «Déu, el nostre Salvador, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat».[49]

 

Per tant, aquesta veritat bíblica de l’elecció s’ha de mantenir al marge de la doctrina agustiniana. Perquè mentre que la veritat és un incentiu per a la fidelitat i el zel, la doctrina ofereix una excusa per a la infidelitat i l’apatia. I això, no només en el cas dels cristians individuals, sinó de l’Església professant com un cos. William Carey ho va constatar per a dolor seu quan suplicava en va per missions als pagans. «Si els nadius de l’Índia són elegits, se salvaran; i si no són elegits, no cal que se’ls enviï cap missioner»: aquesta va ser la resposta que les seves crides van evocar des de «l’Església».

 

Hem vist com i quan es va revelar la «veritat del misteri» de l’elecció; pot ser desitjable aquí marcar com i quan es va originar la perversió doctrinal d’aquesta veritat. Mentre Moisès encara estava amb l’Església al desert, l’apostasia d’Israel s’havia manifestat. I les Epístoles posteriors indiquen clarament que, abans que els Apòstols abandonessin la terra, l’Església cristiana professant estava demostrant infidelitat a allò que li havia estat confiat. Com escriu el canonge Bernard en les seves Conferències de Bampton: «No sé com cap home, en cloure les Epístoles, podria esperar trobar la història posterior de l’Església essencialment diferent del que és. En aquests escrits sembla, per dir-ho així, no observar-se algunes tempestes passatgeres que netegen l’aire, sinó sentir-se tota l’atmosfera carregada dels elements de la tempesta i la mort futures. Progressivament, les forces del mal es manifesten més clarament».

 

Però no va ser fins a l’època dels teòlegs patrístics que es va manifestar clarament tota l’extensió del allunyament de la veritat i el testimoni cristians. De fet, la majoria dels escrits patrístics estaven relacionats amb les heretgies dominants; i el registre dels seus esforços per mantenir un estàndard cristià de moral és una característica principal de la història de l’Església d’aquesta època. Les devastadores persecucions que esclataven de tant en tant eren un control d’aquests mals; però quan, amb la «conversió» de Constantí, va cessar aquesta influència restrictiva, i l’Església professant es va alliberar per posar ordre, l’apostasia va prendre forma en allò que anomenem «la religió de la cristiandat».

 

Parlant en general, «la teologia dels pares llatins es regia per l’antiga concepció platònica de la divinitat “transcendent”, un Déu allunyat dels homes, l’alienació del qual, a més, es va fer més terrible per la doctrina del pecat original. Segons la opinió d’ells, els beneficis de l’obra de Crist es limitaven a uns pocs privilegiats, i el seu sistema tenia com a objectiu ampliar la quantitat d’aquesta minoria i mitigar els perills de la posició en que es trobaven. El senzill baptisme del Nou Testament va ser remodelat en línies paganes com una regeneració mística i una neteja del pecat, portant el pecador de sota el núvol de la tempesta de la ira divina a l’esfera on un sacerdoci dotat místicament podria ministrar-li més gràcia. Perquè en aquesta teologia la sobirania divina es va convertir en pur favoritisme; l’elecció va esdevenir poc més que immunitat contra la ira; i la gràcia, en lloc de ser, com en el Nou Testament, el principi de l’acció divina, i la característica de l’actitud divina envers la humanitat, es considerava més aviat com una mena d’electricitat espiritual que havia de ser comunicada als pocs afavorits mitjançant ordenances que devien la seva validesa a una classe sacerdotal. L’Església, que en el seu sistema significava pràcticament el clergat, era la mediadora entre un Déu alienat i enutjat i els homes corromputs i condemnats.»[50]

 

Sant Agustí d’Hipona va ser el pensador magistral que va modelar aquest sistema en la forma que ha mantingut des de llavors.[51] La grandesa de l’home és indubtable. I la seva intensa pietat es manifesta en les seves Confessions, un llibre que revela les experiències d’una ànima pura i seriosa que s’acosta a Déu a través de boires i tenebres que una veritat cristiana més plena hauria dissipat. Perquè amb prou feines hi ha un error en la religió de la Cristiandat que no es trobi en embrió en els seus escrits.

 

Com s’ha dit tan justament, «Agustí va implantar una Església organitzada i una jerarquia sobrenatural en lloc d’un Crist sempre present. A Agustí, més que a ningú, se li deu la teoria més prolífica de la maledicció permanent infligida a moltes generacions per part d’una casta sacerdotal arrogant i usurpadora. ... I tot el que hi havia de més deplorable en la seva teologia i eclesiasticisme es va convertir en l’herència més preuada de l’Església de l’Edat Mitjana, en proporció exacta a la seva ignorància més estreta, a la seva ambició tirànica, a la seva corrupció moral i la seva crueltat sense escrúpols.[52]

 

Així era el sòl, i així l’atmosfera, que va produir la doctrina teològica de l’Elecció.[53]

 

 

[41] Pàg.11, ante

[42] L’Evangeli i el seu ministeri, cap. vi.

[43] 2 Pere iii. 7, 9.

[44] En el Nou Testament un «misteri» no és «una cosa inintel·ligible, sinó allò que es troba ocult i secret fins que es dona a conèixer per la revelació de Déu» (Testament grec de Bloomfield).

[45] No hi ha cap llengua pagana que tingui cap paraula per expressar «eternitat». En grec es representa una eternitat futura com una durada infinita en el temps (fins als segles dels segles); i un passat, com a Ef. i. 4.

[46] Aquesta data convencional servirà aquí com qualsevol altra.

[47] Efesis. vi. 19.

[48] Col. i. 23.

[49] 1 Tim. ii. 4.

[50] La Bíblia o l’Església, cap. iv.

[51] «Amb Agustí, tot el tema va assumir un nou protagonisme de primera fila. Era principalment una nova creació d’un nou punt estel·lar, extreta no de fonts cristianes anteriors, sinó de les idees que havia absorbit dels seus estudis filosòfics» (Hastings’ Encyc. of Religion, art. «Eleccions»).

[52] Vides dels Pares de Dean Farrar, vol. ii. 603.

[53] Sobre aquest tema, vegeu més en l’Apèndix (pàgina 26)

 

 

CAPÍTOL VI

 

Els cristians amb un «-isme» són incapaços d’estudiar la Bíblia amb una ment oberta. I quan es troben amb germans cristians que no simpatitzen amb el seu particular «-isme», són propensos a tornar-se agressius. El següent extracte d’una de les conferències dels vespres de dijous del senyor C. H. Spurgeon ho expressa a la seva inimitable manera: «He escoltat predicadors que m’han semblat que assenyalaven una doctrina a propòsit per combatre-la. Mireu, jo tinc un gos que té una estora on dorm; i quan torni a casa aquesta nit la traurà i la sacsejarà davant meu —no es tracta que el preocupi especialment la seva estora, sinó perquè sap que li diré: “Dona-me-la”, i després em bordarà i en la seva llengua dirà: “No, ni parlar-ne”. Hi ha algunes persones que presenten les doctrines de la gràcia d’aquesta manera. Els veig passejant la doctrina de l’elecció només per tal que algun germà arminià pugui discutir amb ells sobre això, i, llavors, puguin bordar contra ell».

 

Molts errors es deuen al nostre costum de posar etiquetes teològiques a paraules i després llegir els seus significats etiquetats en les Escriptures on es produeixen. La frase «desenvolupeu la vostra pròpia salvació» a Filipencs ii. 12 n’és un exemple notable. Perquè l’exegesi rebuda del verset suposa que, en el seu empresonament a Roma, l’Apòstol havia abandonat la gran veritat de la gràcia, que era l’èmfasi especial del seu ministeri.

 

«Salvació» com a terme teològic no té contrapartida en el llenguatge del Nou Testament. El terme és «alliberament»; i en cada un dels casos el context ens ha de guiar pel que fa a la seva aplicació. Aquí es relaciona amb els errors i perills de que estaven rodejats els seus estimats filipencs. Estant ara presoner a Roma, la seva cura pastoral d’ells estava a la seva fi; i és a aquest respecte que els crida a «desenvolupar el seu propi alliberament».

 

De fet, en un sentit estricte no hi ha termes teològics en el Nou Testament. O si aquesta sorprenent afirmació requereix d’alguna modificació, es deu a la influència que la versió grega de l’Antic Testament pot haver exercit sobre la terminologia del Nou. Possiblement, per tant, una referència a la Septuaginta ens pot ajudar a entendre el significat bíblic de la paraula eklektos (elegit). «En allò selecte dels nostres sepulcres enterra la teva morta». Aquesta és la seva primera aparició a la Bíblia grega. Va ser la resposta donada pels hitites a la petició d’Abraham d’un sepulcre on enterrar Sara. Van posar a la seva disposició els millors dels seus sepulcres. Això ho tenim a Gènesi xxiii. La seva següent aparició és al capítol xli., on s’utilitza quatre vegades de bestiar selecte i dues vegades d’espigues de blat selectes. A Èxode s’utilitza de carros selectes i de mirra selecta. S’aplica a Josuè a Nombres xi. 28; i en el Deuteronomi xii. 11, als vots o dons del poble.

 

Aquests onze passatges contenen les úniques aparicions de la paraula al Pentateuc; i onze versos d’Ezequiel i Daniel donen les seves últimes aparicions a la Bíblia grega. A Ezequiel s’utilitza per a ornaments escollits, branques escollides d’arbres, terres escollides, bestiar escollit, espècies escollides, mercaderies escollides i plantes escollides. I a Daniel xi. 15 s’aplica als soldats del Rei del Sud. En els Profetes s’utilitza aquí i allà del poble de l’aliança, com, per exemple, en la meitat de les seves dotze aparicions a Isaïes. Però en aquest llibre s’utilitza també de valls escollides, de cases escollides, i de pedres precioses, etc. En aquest sentit, però, el passatge més notable de tot l’Antic Testament és Isaïes xxviii. 16 (citat a 1 Pere ii. 6), on el terme s’aplica a Crist mateix.

 

I ara passem a obrir el Nou Testament. Qualsevol que s’hagi sentit sorprès per l’afirmació que «conversió» s’utilitza principalment dels deixebles se sorprendrà encara més en descobrir que el primer passatge on surt el terme «elegit» en el Nou Testament no es refereix en absolut a la salvació, sinó al servei. Perquè la sobirania divina en relació al servei és una veritat gairebé oblidada. En la paràbola dels jornalers de la vinya, tots estaven compromesos i tots rebien el seu salari. No hi ha qüestió que cap fos rebutjat, però es va concedir un favor especial solament als pocs que eren eklektoi.[54]

 

Això apunta a una conclusió suggerida per l’ús general de la paraula eklektos, ja sigui a la Bíblia grega o al Nou Testament,[55] és a dir, que el pensament essencial al seu darrere és l’apreciació peculiar i el favor especial, sense cap element de «cronologia», ni cap pensament de reprovació alternativa. I aquesta conclusió s’estableix més enllà de cap controvèrsia o dubte pel fet ja advertit, que tant a l’Antic Testament com al Nou s’utilitza la paraula del mateix Senyor. El cristià, per tant, pot alegrar-se de la idea de ser un dels elegits de Déu, sense tenir la llum d’aquesta veritat gloriosa enfosquida per l’ombra que la teologia agustiniana ha projectat sobre ella. I la pau i l’alegria que engendra la veritat seran segures i profundes, en la mesura que ens adonem que és en Crist que som així escollits. Sobre això descansa la seguretat absoluta del creient. Confiar en la nostra elecció com un fet objectiu no és només aliè a les Escriptures, sinó també perillós.

 

«Poseu cada cop més interès a consolidar la vostra vocació i elecció»[56] és l’exhortació que l’Escriptura basa en aquesta veritat. I aquesta exhortació exposa la falsedat de qualsevol ensenyament que la descarti referint-se a la «mera pertinença a l’Església visible», o que aparti els nostres pensaments de la benedicció actual i de les solemnitats de la vida cristiana, i els fixi en un decret de ferro colat fatalista dictat en una eternitat passada. «Els elegits de Déu, sants i estimats»[57] no són altres que aquells que estan «en Crist»; i ni els mers professants, ni cap classe, sigui quina sigui, de pecadors no regenerats, poden tenir part en tal posició. Fins que els sants d’Èfes no van rebre l’Evangeli, eren, com els recorda l’Apòstol, sense Crist, «estrangers als pactes de la promesa, sense esperança i sense Déu en el món». Com pot ningú suposar que els pecadors en aquesta condició són «elegits de Déu, sants i estimats»?![58]

 

Aquesta mateixa Escriptura, a més, que revela aquesta elecció celestial en una eternitat passada, revela també el propòsit de Déu respectant-la en una eternitat venidora, és a dir, «que hem de ser per a lloança de la glòria de la seva gràcia». La glòria dels salvats és només un mitjà per a un fi, i aquest gran fi és la glòria del Salvador. Té també un propòsit temporal, que s’ha de realitzar aquí i ara, és a dir, «que siguem sants i irreprensibles davant d’ell en amor». I si s’oblida tot això, «la doctrina de l’elecció» pot tenir una influència nociva sobre el cor i la vida.[59] La controvèrsia sobre aquest tema ha estat molt desconcertant per l’ús que hom ha fet de fraseologia aliena a les Escriptures. Perquè els teòlegs patrístics van descuidar l’estudi del llenguatge en què es revelen les veritats evangèliques en el Nou Testament — em refereixo, per descomptat, a la tipologia del Pentateuc. I aquest retret encara descansa sobre la nostra teologia; perquè, com diu Bengel, «l’elucidació de la doctrina dels tipus és un problema per als futurs teòlegs». El resultat d’això, repeteixo, condueix a confusió. En la nostra teologia, per exemple, la mort de Crist s’anomena «l’expiació», mentre que en les Escriptures l’expiació és l’obra sacerdotal per al poble redimit. La doctrina de la substitució ofereix un exemple encara més idoni. «Si els meus pecats van ser posats sobre Crist, i Ell va morir com el meu substitut, la meva salvació està assegurada, independentment del penediment o de la fe per part meva. I si no va morir així per mi, la salvació és per a mi impossible, i predicar-me l’evangeli és una burla i un frau». Aquest és només un dels nusos enredats que abunden en la polèmica sobre l’Elecció; però l’espasa de la Paraula de Déu està disponible per tallar-los tots.

 

Aquest nus en concret és causat per l’enunciat de l’evangeli per als no salvats en el llenguatge de l’ofrena pel pecat, cosa que l’Escriptura no fa mai. Perquè l’ofrena pel pecat era només per al poble redimit; i com que l’element de substitució era essencial en aquest cas, els seus mèrits no es podien ampliar ni transferir. Però a la Pasqua d’Egipte la sang de l’anyell pasqual es ruixava a la porta de cada habitatge hebreu, i tots els que entraven sota la seva protecció escapaven de la condemna pronunciada sobre Egipte. No hi havia una identificació prèvia del pecador amb la víctima del sacrifici i, per tant, la seva mort no era substitutòria. Perquè la doctrina teològica de la substitució no és més que un aspecte de la veritat bíblica de la identificació del creient amb Crist en la seva mort pel pecat; i, per tant, no és fins que el pecador es converteix en un amb Ell en creure l’evangeli, que pot participar en l’aspecte de l’ofrena del pecat de la creu.

 

Israel va ser redimit a Egipte per la sang de la Pasqua. Després va venir l’alliberament de la casa de servitud. I la seva redempció es va completar amb el sacrifici del Sinaí a Èxode xxiv., que els va establir com un poble sant en aliança amb Déu. Després va seguir l’ordenació del santuari, i la designació del sacerdot.[60] I l’ofrena pel pecat formava part de la disposició feta pel codi levític per mantenir-los en la posició del favor i la benedicció guanyats per a ells pels sacrificis de redempció de l’Èxode.

 

«Les coses secretes pertanyen al Senyor», i no ens pertoca intentar comprendre els misteris profunds de la mort del Salvador al Calvari; però això, si més no, és clar com el sol del migdia, que aquesta mort ha resolt de tal manera la qüestió del pecat, que el pecat ja no és una barrera entre el pecador i el seu Déu.[61] El pecat encara està sobre el seu cap i el judici l’aclapararà si mor sense salvar-se; però no és menys cert que la mort de Crist ha fet just que Déu es proclami Salvador i prediqui el perdó i la pau a tot ésser humà. No hi ha confusió; no hi ha engany. Si es predica el perdó a tots, és perquè tots el poden compartir. Si Déu prega als homes que es reconciliïn amb Ell és perquè ha proporcionat una reconciliació; si els crida perquè vinguin a Ell, és perquè el camí està obert fins al seu tron i fins al seu cor. És impossible que l’elecció pugui mai limitar el valor de la mort de Crist, o el poder d’aquest poderós Nom per salvar i beneir. Sobirania! I bé, l’univers no tindrà cap prova de tanta profunditat dels Seus consells i de la omnipotència del Seu poder, com la del cel ple de pecadors salvats de l’infern.

 

Per alguns, la dificultat sorgeix de tractar l’evangeli com si fos un problema respecte a la quantitat de sofriment suportat per Crist i la quantitat numèrica dels pecats expiats. Però Déu ens assenyala la creu amb un propòsit molt diferent; i el poder de l’evangeli és saber què significa per a ell. És Ell mateix el que Déu vol presentar davant el pecador, i Ell assenyala aquesta creu com prova de la immensitat del sacrifici i de la infinitud de l’amor que l’ha ofert. Ell va estimar tant el món que va donar el seu Fill unigènit, i afegeix, no com una fórmula freda que els iniciats saben que està eclipsada per la doctrina de l’elecció, sinó com l’expressió de l’anhel d’aquest amor poderós: «a fi que TOT EL QUI creu en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna».[62]

 

 

[54] Mateu. xx. M’atreveixo a afirmar que ningú que tingui experiència pràctica en el tractament de problemes d’evidència justificaria la mutilació del verset 16 per part dels revisors.

[55] Per als passatges de N.T., vegeu l’apèndix (pàgina 26)

[56] 2 Pet. i. 10.

[57] Col. iii. 12.

[58] Hi ha una història d’un governador de Virgínia fa molt de temps, que tenia entre els seus esclaus un cristià amb qui de vegades «parlava de religió». Un dia, quan va sorgir el tema de l’elecció, i l’home va declarar la seva feliç confiança que havia estat elegit per Déu, el seu amo li va preguntar: «Però no soc elegit també?» «No, Massa» —va ser la resposta—, «no s’elegeix ningú que no sigui candidat!»

[59] Si es recordés, el tipus de persones a les quals apunta la història del gos del senyor Spurgeon potser serien menys demostratives a l’hora de presumir de la seva elecció!

[60] Ex. xxv-xxviii.

[61] Judicialment, vull dir. Moralment, el pecat sempre separa de Déu.

[62] Aquests dos últims paràgrafs estan extrets de L’Evangeli i el seu ministeri, cap. vi.

 

 

CAPÍTOL VII

 

EL cristià és creient en el Senyor Jesucrist. I això significa una cosa completament diferent de «pertànyer a la religió cristiana» i adorar el seu «Jesús» (com l’anomenen), en lloc de Mahoma o Buda. Perquè el cristià té «la fe del Fill de Déu».[63] No es tracta de tenir un credo correcte, encara que sigui important. Perquè la confessió cristiana no és «sé el que crec», sinó «sé en qui he cregut»: una fe viva en un Salvador i Senyor personal. El veritable esforç de la vida cristiana, per tant, és «créixer en la gràcia i el coneixement del nostre Senyor i Salvador Jesucrist». I això és impossible sense un estudi reverent i espiritualment personal de les Escriptures que ens el revelen.[64]

 

M’he aventurat a suggerir que les devotes dones que «li portaven els seus nadons a Ell»,[65] el coneixien millor i, per tant, (tal com ho podríem expressar) eren millors cristianes que els deixebles que pretenien deturar-les. I així pot ser avui. Un creient humil, el cor i la ment del qual estan impregnats de les paraules i l’esperit del Seu ensenyament, pot estar més a prop i estimat del Senyor que fins i tot el més eminent dels teòlegs ortodoxos.

 

I si haguéssim viscut en aquells dies, i ens haguéssim mogut en les escenes sagrades de la Seva estada terrenal, ¿no hauríem estat pendents de les Seves paraules, buscant conèixer els Seus pensaments i comprendre els Seus camins? I quan el vam sentir dir a aquells severs jueus religiosos de Jerusalem: «I no voleu venir a mi a fi que tingueu vida»,[66] la seva crida ens hauria revelat el Déu «que vol que tots els homes se salvin» — el Déu que ha jurat per Ell mateix que no es complau en la mort dels malvats.[67] O si ens hagués vingut al cap el pensament irreverent que feia la invitació sabent que no podien venir a Ell, com ens n’hauríem d’haver penedit amargament si, amb aquella «multitud de deixebles» que el van acompanyar en el seu darrer viatge a Jerusalem, haguéssim contemplat l’esclat del seu dolor desenfrenat per la tragèdia imminent que anava a caure sobre aquell poble culpable.[68] O si haguéssim estat amb Ell el fatídic dia en què, després de pronunciar unes dures paraules de judici, mentre girava l’esquena per sempre al Temple, va exclamar: «Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui li han estat enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills, com una gallina aplega els pollets sota les ales, i no heu volgut».[69] «I no voleu venir a mi» va ser la Seva crida en les primeres etapes del seu ministeri: «No heu volgut» va ser el seu lament, ara que el seu ministeri havia arribat al final.

 

I si aquests eren els seus desitjos pels malvats que l’odiaven i estaven a punt d’assassinar-lo, quina mesura es posarà al seu amor per la descendència del seu poble creient? «La implicació de l’aliança» és el tema dels capítols inicials d’aquest llibre; i ara, després d’haver procurat aclarir les dificultats que obstaculitzen la fe i destorben les pregàries dels cristians en relació als seus fills, reprenguem, amb ments imparcials, l’estudi de les Seves meravelloses paraules recollides en el capítol divuitè de Mateu.

 

Tenint en compte el fet tan destacat esmentat en la narració de Marc que, mentre els parlava, el Senyor tenia un nen petit en braços,[70] no hi ha dubte que la seva referència primària és als nens petits. Aquesta no és una qüestió que ens hagin de decidir els savis i prudents; la podem decidir nosaltres mateixos. El «nen petit» de Mateu 18 verset 4 era sens dubte el nen que va cridar mentre s’asseia en aquella casa de Cafarnaüm. No menys clara és la referència del verset 5 a «un nen com aquest», i el mateix es pot dir del «un d’aquests petits» al verset 6. Després, amb «l’ai del món!» del verset 7, el Seu ensenyament sembla prendre un ventall més ampli. Però, si haguéssim estat entre els seus oients, les paraules «un d’aquests petits» del verset 10 haurien tornat a girar els ulls i els pensaments cap al nen que tenia als braços.[71]

 

Tractem, doncs, el passatge en el que és tan clarament la seva referència primària, i trobarem molt que és de gran importància i solemnitat. Qui de nosaltres no s’ha adonat mai prou adequadament de l’amor especial que el Salvador té pels nostres fills «dedicats»? Qui de nosaltres no ha pensat mai seriosament en la Seva advertència terriblement solemne de «no fer ensopegar un d’aquests petits que creuen en mi»?

 

Els pares que constantment castiguen els seus fills són totalment incapaços per tenir un fill. Però pot haver-hi moments en què calgui castigar: llavors, amb quin esperit s’ha d’aplicar, el càstig? És «la disciplina del Senyor»? Entre els salvatges, un malfactor és sempre castigat en un esclat d’ira apassionada. Però en un país civilitzat exigim un to de calma judicial, no només en el tribunal que jutja un infractor de la llei, sinó en la disciplina de la presó on s’administra la pena. I segurament podríem esperar que els fills d’una llar cristiana fossin tractats almenys amb tanta consideració com s’atorga als nostres criminals. I, això no obstant, el càstig se’ls infligeix amb massa freqüència en un atac de passió per part dels pares. I com que la passió crida la passió, un nen molt coratjós rep el seu càstig amb un esperit de passió i ressentiment. O si el càstig és indegudament sever, el nen objecte del càstig queda completament esclafat. Podria alguna experiència tenir més probabilitats de fer ensopegar a un nen petit que realment intenta viure la vida cristiana? Com ens podem estranyar de que tants «petits que creuen en Ell» necessitin ser «convertits» quan sobrepassen l’etapa infantil de la vida!

 

I què es dirà d’altres ocasions per ensopegar: accions o paraules poc cristianes, per exemple, de les quals els ulls i les oïdes atentes dels nens en prenen nota? Hem sentit sobre la cura que es prodiga als nens en un palau reial. Quina quantitat d’atenció pot ser excessiva en el cas dels «petits» del Senyor de la glòria? I si algun lector cínicament disposat s’aboca a descartar tot això com a fer de massa als nens, que faci cas de l’advertència del verset 10: «Mireu de no menystenir cap d’aquests petits».[72]

 

«Perquè us dic (va afegir) que els seus àngels en els cels veuen sempre la faç del meu Pare que és en els cels». Si aquestes paraules es referissin als cristians joves en la fe, no és extraordinari que no hi hagi ni tan sols la més feble al·lusió a ells en l’ensenyament de les Epístoles? I això, a més, en una època en què molts dels cristians eren conversos recents. I no menys extraordinari que, al llarg dels segles, haguessin estat ignorats en l’experiència cristiana. Perquè entre les miríades dels màrtirs que van sofrir sota els pagans i la Roma papal, ¿va potser haver-n’hi cap ni un que busqués ajuda o consol per part d’un àngel!? En escenes de tortura i en l’hora de la mort, la seva fe i esperança la van posar sobre el mateix Senyor.

 

Això em recorda una conversa amb una amiga ja desapareguda. En escriure el seu nom a la portada d’un llibre que li vaig regalar, vaig afegir les paraules d’Eclesiastès ix. 7, i ella em va retreure que m’oblidés de les seves grans penes. A causa de la seva alta posició en la societat, els fets als quals ella al·ludia eren, en certa manera, generalment coneguts, però a mi em parlava d’ells sense reserves. I després, amb un somriure, em va explicar una pèrdua que havia patit en els seus dies d’infantesa. Era quelcom tan trivial que ara s’ho mirava com quelcom divertit; tanmateix, em va assegurar que, en aquell moment, ho va sentir més profundament que qualsevol altra pena seva en la seva vida posterior. Perquè, com ella deia, amb els pas dels anys havia après que el Senyor era una ajuda molt present en les seves tribulacions, mentre que en la infància es trobava completament limitada a ella mateixa.[73]

 

Un cristià, per jove que sigui en la fe, que pot recórrer a l’experiència del passat, és capaç de confiar en Ell fins i tot quan el cel és d’allò més fosc. Però un nen petit no té aquest recurs. Què més natural, doncs, o millor dit, diguem-ne, fins a quin punt està d’acord amb la Seva cura dels «petits que creuen en Ell», que «doni als seus àngels la cura sobre ells». I així ho confirma la seqüela. A Lluc xv va utilitzar la paràbola de l’ovella perduda per silenciar les burles de fariseus i dels escribes: aquí es va adreçar als seus deixebles per indicar la seva sol·licitud pel «petit» a qui han fet «ensopegar».[74]

 

Recordant, doncs, que, en comú amb totes les paraules que va pronunciar durant el seu ministeri terrenal, aquestes paraules són eternes i no poden mai anul·lar-se, procurem rescatar-les de l’oblit a què les ha consignat una exegesi equivocada. No és que ens haguem de dedicar a parlar de l’«àngel de la guarda» amb els nens. Perquè fins i tot els àngels més elevats[75] no són sinó «ministres seus que fan la Seva voluntat». Als més petits, per tant, se’ls ha d’ensenyar a mirar al Senyor mateix. I el Seu propòsit, amb aquestes paraules, és clarament fomentar en nosaltres un sentit arrelat i profund de l’amor que els té, i de la solemnitat i la dignitat de l’encàrrec confiat als pares cristians de criar-los per a Ell.

 

I això no és cert solament per alguns dels fills d’un cristià. El Seu amor i les Seves promeses no són pas limitades. I si això sembla refutat pels fets, ens convé buscar la causa en nosaltres mateixos, en lloc d’«inculpar Déu». No podria ser que en els primers anys de la vida matrimonial, els fills siguin rebuts com de part del Senyor, i dedicats a Ell en plenitud de fe i amb una pregària vigilant, mentre que en anys posteriors, amb una espiritualitat decreixent, la fe i la pregària s’han debilitat, i el naixement dels fills ha arribat a considerar-se com una qüestió rutinària?

 

Podrà algun cristià testificar que la «dedicació» dels seus fills ha estat sense reserves, i que totes les altres consideracions han quedat subordinades? —en una paraula, que en tots els seus plans i projectes per a ells han honrat Déu donant-li el primer lloc, i que això no obstant Ell els ha fallat? El més cert és que, allà on hi ha hagut fracàs, la causa l’hem de trobar en nosaltres mateixos i no en Déu.

 

Que algú pugui pensar el contrari és una prova de la influència que la teologia dels Pares Llatins exerceix sobre el pensament cristià.[76] Suposant, com ells van suposar, a base dels atroços horrors de la conquesta i destrucció de Jerusalem, que la raça jueva havia quedat exterminada, i que Déu havia rebutjat el Seu poble, van ser enduts a fer tota una «barreja» de les veritats «del misteri» de la revelació cristiana amb tota la profecia messiànica pendent de compliment. «L’Església» va quedar relegada a una posició similar a la que Israel estava cridada a mantenir en l’economia passada. La veritat del Cos de Crist amb la seva vocació celestial i la seva esperança va ser pervertida o enfosquida, i la veritat de la sobirania de la gràcia es va perdre en la pràctica.[77]

 

I la veritat de l’elecció celestial i atemporal d’aquesta època, que, com hem vist, està inseparablement aliada amb la revelació suprema del «regnat de la gràcia», va deixar lloc a una doctrina d’elecció sobre el principi del pacte abrahàmic.

 

Més que això, com que en la seva exegesi de l’Escriptura van descartar un Israel restaurat, tota la profecia incomplerta relacionada amb el poble de l’aliança va ser «espiritualitzada» per fer-la aplicable a aquesta dispensació cristiana, que ells consideraven com «l’últim gran eó dels tractes de Déu amb la humanitat». I aquest erroni sistema d’exegesi encara es manté en la nostra teologia, amb el resultat que les sublims visions dels profetes hebreus relatives als propòsits divins de benedicció futura, tant per al poble de l’aliança com per a les nacions de la terra, han arribat a ser tractades com una exageració desfermada o com una mera hipèrbole. I en lloc del futur que es desenvolupa en aquestes visions, l’atenció es dirigeix a la trista i vergonyosa història de l’«Església cristiana professant», sense més perspectives que una apostasia cada vegada més profunda, que condueix a la conflagració que ha de posar fi a totes les coses.

 

No és pas sorprenent que el pensament cristià sobre «la benignitat de Déu, salvador nostre, i el seu amor als homes»[78] s’empobreixi i s’estrenyi, i que els homes reflexius del món es mostrin escèptics sobre les visions profètiques i l’amenaçada conflagració! Aquest fals sistema d’interpretació deixa a la Bíblia com una presa fàcil dels atacs escèptics.

 

Però «Déu no ha rebutjat el seu poble, que havia conegut per endavant». El pacte amb Abraham no ha estat anul·lat. Un Israel restaurat serà encara el centre i l’instrument en el compliment dels propòsits de Déu de benedicció per a totes les nacions de la terra. La profecia del calendari sagrat es complirà en cada part del mateix. Perquè les festes d’índole tipològica, totes elles relacionades amb la collita anual, són una profecia de la collita de la redempció. La garba dels primers fruits de la Pasqua apuntava, per descomptat, en un sentit especial a Crist, i té una referència incidental als redimits de l’època actual, que són un amb Crist. Però en el seu compliment últim pertany íntegrament al poble de l’aliança.

 

Després de la Pasqua venia la festa de la Pentecosta amb els seus dos pans de bressoleig, que tipifiquen les dues cases d’Israel. Però mentre que la teologia tradicional s’ocupa només dels salvats de les dispensacions passades i presents, i una exegesi més intel·ligent té en compte també el poble de l’aliança restaurada de nou al favor, les grans profecies de redempció transcendeixen amb escreix aquests estrets límits. Les festes primaverals de Pasqua i Pentecosta marcaven només l’inici i el progrés de la collita. Després que tots els fruits de la terra haguessin estat espigats i recollits, venia la més gran de les festes quan, amb branques de palma a les mans, la nació es congregava per alegrar-se davant el Senyor.[79]

 

I això tindrà el seu compliment en la gran collita de la Redempció quan, superant aparentment tots els límits de l’elecció i de l’aliança especial, una multitud dels salvats de la terra portadora de palmes, innumerables i incomptables, acreixeran els triomfs completats de la creu.[80] I llavors, efectivament, el Senyor veurà el treball de la seva ànima i quedarà satisfet. I que ningú no suposi que això pertany a l’estat etern i a la nova terra, encara que la terra nova estigui dins de l’abast de l’esperança del cristià; Tot es complirà en aquesta terra nostra, i dins dels calendaris temporals dels homes.

 

Davant d’aquesta visió gloriosa dels propòsits divins de benedicció per a la humanitat, com poden els pares cristians dubtar que hi ha una provisió plena en la gràcia infinita i de l’amor de Déu per a tots els fills confiats divinament a la seva cura? I així, en conclusió, diria jo a tots els pares cristians: Recordeu que els vostres fills són «una heretat de Jahveh»;[81] i com, quotidianament, contínuament els «dediqueu» a Ell,[82] que cap recel ni reserva debiliti la fe ni limiti la pregària en favor d’ells. Pel que fa als pensaments sobre els decrets del destí —pensaments anticristians propis de la secta de l’Islam—, excloeu-los de la vostra ment. I, sobretot, aferreu-vos a les paraules que el nostre Senyor i Salvador va pronunciar en aquella casa de Cafarnaüm, recordant que, fins i tot mentre les pronunciava, sostenia en els seus braços un nen petit, com el vostre: paraules que, si teniu orelles per oir, us parlen ara des del tron de Déu:

 

«NO ÉS LA VOLUNTAT DEL VOSTRE PARE QUE ÉS EN ELS CELS QUE ES PERDI NI UN D’AQUESTS PETITS.»

 

 

[63] Gal. ii. 20 (R.V.).

[64] 2 Pere iii. 18. El deixeble estimat «va caure als seus peus com mort» quan va tenir una visió de la seva glòria (Apocalipsi i. 17). Aquesta nota s’afegeix després de llegir la següent frase de l’informe anual de la Y.M.C.A. de Londres (Central): «L’objectiu principal de l’Associació ha de ser enfrontar els joves al fet de Jesús com el millor col·lega (chumen l’original, una familiaritat indeguda) que ningú pot trobar». Fins i tot si aquesta irreverència grollera emanés d’un incrèdul declarat, hauríem de lamentar la seva publicació en una terra on el Senyor Jesús és adorat com a diví.

[65] C. Funot 14, al final.

[66] Joan v. 40.

[67] Ezequiel xxxiii. 11.

[68] Lluc xix. 41, 42. «Quan es va apropar, va veure la ciutat i va plorar per ella, dient: “Si haguéssiu sabut avui les coses que pertanyen a la vostra pau”». A la tomba de Llàtzer va vessar llàgrimes silencioses. Però la paraula que s’utilitza aquí significa plorar amb plena manifestació externa de dolor. Les paraules «en aquest dia» (RV) són emfàtiques. Era l’últim dia de les «69 setmanes» de Daniel ix. 25, el dia 173.880 des de l’emissió del decret de construir Jerusalem (Neh. ii.). Els detalls complets es donen a The Coming Prince de l’autor (hi ha traducció al castellà, El Príncipe que ha de venir), i també a Daniel in the Critics’ Den (Daniel en el foso de los críticos).

[69] Mat. xxiii. 29-39.

[70] Marc ix. 36.

[71] Com que es tracta d’un problema de proves, parlo sense reserves. En l’únic altre passatge on apareix «petits», la inferència és que hi havia alguns nens presents (Mat. x. 43, vegeu la nota de Dean Alford). Aquests passatges s’han de distingir de molts altres, on paidion o tecknion s’utilitzen com a terme d’afecte, com per exemple a Joan xiii. 33, i nou vegades a 1 Joan.

[72] El terme és kataphroneo. El Senyor es refereix aquí a les seves paraules en el verset 6.

[73] Com li vaig explicar, la paraula «alegre» en el verset s’utilitza en el sentit anglès antic (vegeu Jaume v. 13); i la paraula hebrea es tradueix «bo» més de 300 vegades. És el «cor honest i bo» de Lluc VIII. 15; cf. 1 Joan iii. 21.

[74] El llenguatge de Mat. xviii. 14 deixa clar que en el verset anterior encara parlava d’això. La resta del capítol tracta de temes totalment diferents; i el cap. xix. 1 suggereix que registra l’ensenyament impartit en diferents ocasions.

[75] És a dir, àngels que sempre contemplen el rostre de Déu (verset 10).

[76] Es diu que Calví va dedicar dotze anys de la seva vida a l’estudi dels seus escrits. Que després d’aquesta prova el seu ensenyament sigui en general tan intensament bíblic és una prova clara de la seva eminència tant mental com espiritual.

[77] Aquesta gran veritat bàsica de la revelació distintivament cristiana es buscarà en va en els escrits fins i tot del més gran dels Pares llatins. Es va perdre abans de l’era dels teòlegs patrístics, i mai es va recuperar del tot fins al renaixement evangèlic del segle XIX.

[78] Titus iii. 4.

[79] Lev. xxiii. 40.

[80] Apocalipsi vii. 9.

[81] Ps. cxvii. 3

[82] Vegeu p. 9 abans. I aquí em referiria a les paraules de pes del Dr. Hamilton citades a la nota 19

 

 

APÈNDIX

 

ELS següents són els passatges on apareix la paraula eklektos al Nou Testament:

 

Mateu xx. 16 Perquè molts són cridats, i pocs escollits (i cap. xxii. 14. Vegeu p. 32).

Mateu xxiv. 22 pel bé dels elegits aquests dies seran escurçats (i Marc xiii. 20).

Mateu xxiv. 24 si fos possible, enganyaran els mateixos elegits (i Marc xiii. 22).

Mateu xxiv. 31 (Els seus àngels) reuniran els seus elegits (i Marc xiii. 27).

Lluc xviii. 7 no venjarà Déu els seus escollits?

Lluc xxiii. 35 si Ell és Crist, l’elegit de Déu.

Rom. viii. 33 Qui posarà res a càrrec dels elegits de Déu?

Rom. xvi. 13 Us saluda Rufus, elegit en el Senyor.

Col. iii. 12 com a elegits de Déu, sants i estimats (vegeu pàg. 32).

1 Tim. v. 21 els àngels elegits.

2 Tim. ii. 10 ho suporto tot pel bé dels elegits.

Titus i. 1 segons la fe dels elegits de Déu.

1 P. i. 1 Pere ... als elegits estrangers de la diàspora (R.V.).

1 P. ii. 4 pedra viva . . . . escollida i preciosa davant de Déu (és a dir, Crist).

1 Pet. ii. 6 una pedra angular principal, escollida, preciosa (és a dir, Crist).

1 Pet. ii. 9 Sou una llinatge escollit.

2 Joan 1 L’ancià a la senyora elegida.

2 Joan 13 els fills de la teva germana elegida.

Rev. xvii. 14 Els qui són amb Ell són cridats, i elegits i fidels.

 

L’estudi d’aquests passatges confirmarà la conclusió indicada al capítol 6 sobre l’ús i el significat de la paraula eklektos. Però el fet que a 2 Pere s’apliqui dues vegades a Crist hauria de vetar l’opinió adoptada per certs exponents que allà on l’Apòstol l’utilitza en un altre lloc no significa més que cristians professants. I aquest punt de vista queda encara més desacreditat pel fet, posat de manifest per Lluc xxiii. 35, que els jueus l’empraven com a títol messiànic.

 

La profecia de Matt. xxiv. fa referència al poble de Déu que estarà a la terra durant el regnat de l’Anticrist, en una futura dispensació; i el verset 31 es refereix, per descomptat, al retorn del Senyor a la terra com a «Fill de l’home» per al seu alliberament.

 

1 Tim. v. 21 és d’un interès excepcional. Perquè en cap altre lloc de les Escriptures els àngels s’associen així amb la divinitat com observadors del testimoni i del servei dels cristians a la terra. No serà que «els àngels escollits» siguin aquella secció especial de les hosts celestials que es troba en presència immediata de Déu? (Mt. xviii. 10. Vegeu la nota 72).

 

2 Tim. ii. 10 es entès per molts expositors com referint-se explícitament als no convertits. Però cap altra Escriptura dona cap versemblança a aquest punt de vista. (Veure pàg. 32) A 1 Pere i. 1 aquesta paraula s’utilitza com a títol descriptiu, i no (com suggereix la TBS) en un sentit doctrinal. Cal destacar que aquest coneixement previ de Déu, que s’associa amb la predestinació a Romans viii., està aquí aliat amb l’elecció. El meu únic comentari és que hi ha d’haver alguna cosa defectuosa amb qualsevol teologia que ho ignori. Els següents són els passatges en què apareix la paraula afí eklegomai:

 

Marc xiii. 20 a causa dels elegits, que ell va escollir.

Lluc vi. 13 En va elegir dotze d’entre ells, als quals anomenà també apòstols.

Lluc x. 42 Maria ha escollit aquesta bona part.

Lluc xiv. 7 triaven els primers seients.

Joan vi. 70 No us he elegit jo a vosaltres, els dotze.

Joan xiii. 18 Jo conec els que hi elegit.

Joan xv. 16 No m’heu elegit vosaltres a mi, sinó que jo us he elegit a vosaltres.

Joan xv. 19 Jo us he elegit del món.

Fets i. 2 els apòstols que havia elegit.

Fets i. 24 quin d’aquests dos has elegit.

Actes vi. 5 I van elegir Esteve.

Fets xiii. 17 Déu ... va escollir els nostres pares.

Actes xv. 7 Déu va escollir d’entre nosaltres.

Actes xv. 22 d’escollir homes d’entre ells per enviar-los...

Actes xv. 25 d’escollir uns homes, i enviar-vos-els ...

1 Cor. i. 27 Déu va elegir les coses nècies ..., i Déu va elegir les coses febles ...

1 Cor. i. 28 i Déu va elegir les coses vils i menyspreables del món ...

Ef. i. 4 ens va elegir en Ell.

Jm ii. 5 No escollí Déu els pobres d’aquest món ...?

 

Aquests passatges demostren que eklegomai no és una paraula teològica distintiva, fins i tot quan el Senyor l’utilitza per triar els seus apòstols. Això es desprèn de les seves paraules: «No m’heu elegit vosaltres a mi, sinó que jo us he elegit a vosaltres»; perquè la paraula ha de tenir el mateix significat en ambdues clàusules.

 

I tenint en compte que Ef. i. 4 és una part de la revelació «del misteri» de l’Església, el cos de Crist, i que no hi ha res de semblant precisament a ella en altres llocs de les Escriptures, no podem suposar (com es suggereix a la p. 28) que aquesta elecció celestial pertany peculiarment al poble celestial del Senyor d’aquesta dispensació actual?

 

2 Ts. ii. 13 es troba en una categoria per si mateixa. Perquè la paraula allà utilitzada (aireomai) apareix de nou només a Phil. i. 22 i Heb. xi. 25. El Dean Alford l’anomena «una expressió de la LXX», i el Dr. Bullinger la defineix (en contrast amb eklegomai) «triar més per l’acte de prendre que per mostrar preferència, favor o amor». Això reforça la meva creença que l’«alliberament» (vegeu pàg. 31, ante) del verset 13 prové de la persecució per part de l’Anticrist a Matt. xxiv. 21, que és el tema especial d’aquest capítol. Aquest punt de vista podria ser acceptat sense reserves si s’adoptés la lectura alternativa del marge de la R.V.; el poble de Déu d’aquesta dispensació és recollit a la llar «com a primícies» (vegeu p. 83) abans de l’inici d’aquesta última gran tempesta de persecució.

 

Els passatges on surt l’ekloge són Fets ix. 15; Rom. ix. 11, i xi. 5, 7, 28; 1 Tes. i. 4; 2 Pe. i. 10.

 

La veritat de l’elecció, revelada a les Escriptures, repeteixo, corona la revelació suprema de la gràcia de Déu; mentre que la doctrina agustiniana de l’elecció nega implícitament la supremacia de la gràcia. Tot i que això pot ser ocultat pels expositors populars, es manifesta clarament en la nostra teologia estàndard. Aquí, p. ex., hi ha algunes frases típiques citades dels teòlegs de Westminster, el tractat dels quals sobre el tema és incomparablement l’exposició més complerta i acreditada d’aquesta classe de teologia:

 

«Els infants elegits que moren en la infància són regenerats i salvats per Crist mitjançant l’Esperit, que opera quan i on i com li plau ...

 

»També ho són totes les altres persones elegides que són incapaces de ser cridades externament pel ministeri de la Paraula.»

 

»Altres, no elegits, encara que puguin ser convidats pel ministeri de la Paraula, no es poden salvar». 

 

El lector observarà que això adopta implícitament l’odiós dogma de «la condemnació dels infants», dogma que Rom. v. refuta decisivament. I mentre que l’Escriptura testifica que, allà on es proclama l’Evangeli, és l’acceptació o el rebuig a Crist el que fixa el destí dels homes, aquesta doctrina ensenya que els incapaços mentals, encara que són totalment incapaços de «ser cridats pel ministeri de la Paraula», estan tanmateix, si «no són elegits», destinats a compartir la condemnació del no penedit: perquè «no es poden salvar».

 

«No es poden salvar»: aquestes paraules admeten un sol significat, és a dir: que Déu no els pot salvar; perquè ningú no s’imaginarà que qualsevol pecador pot salvar-se ell mateix. I això és una negació explícita de la veritat més distintiva del cristianisme — la supremacia de la gràcia. Dir que, tot i que Déu té poder per salvar-los, no és la Seva voluntat que se salvin, no és res més que una negació d’aquesta gran veritat fonamental, i impugna explícitament moltes de les afirmacions més clares i inequívoques de les Escriptures. I pitjor encara que això, desacredita el ministeri personal del Senyor Jesús i la Seva actitud i paraules a aquells que van rebutjar les Seves crides a venir a Ell. (Veure pàgs. 33 - 34.)

 

Com ja s’ha exposat (pàg. 33), aquesta doctrina està estretament relacionada amb l’error de considerar l’obra de Crist com només l’antitipus de l’ofrena del pecat, un sacrifici substitutiu del poble redimit de Déu. En veritat que ho és, però també és el compliment de cada tipus i de cada una de les promeses de les Escriptures hebrees. I és infinitament més encara que això; perquè la revelació completa i definitiva del cristianisme revela meravelles de la gràcia divina que transcendeixen tot el que Moisès i els profetes van escriure. Després d’haver fet la pau amb la sang de la creu, Déu ha reconciliat «totes les coses» amb ell mateix per Crist (Col. i. 20, ta panta, és a dir, tot l’univers). I el ministeri de la reconciliació és l’evangeli distintiu d’aquesta dispensació cristiana. Heus aquí les paraules inspirades de l’Apòstol a qui va ser encomanat especialment: «som ambaixadors de part de Crist, com si Déu supliqués a través de nosaltres: Us preguem en nom de Crist, reconcilieu-vos amb Déu» (2 Cor. v. 20, traducció de Dean Alford). Aquesta era la seva invitació als no salvats, no (com suggereixen tant l’A.V. com R.V. anglesa) als sants de Corint. Perquè aquí (com a 1 Cor. xv. 1-4) es descriu el seu testimoni evangèlic. Dirigint-se als cristians, afegeix: «També us demanem que no rebeu la gràcia de Déu en va» (cap. vi. 1).

 

Tota persona sense prejudicis reconeixerà que, si la doctrina agustiniana fos certa, una invitació com aquesta a un col·lectiu de no convertits seria il·lusòria, o bé insincera. Perquè, si bé aquesta doctrina incorpora una veritat bíblica, té un costat negatiu que es basa únicament en inferències de les Escriptures, inferències que es demostren falses pel fet de negar pràcticament la gràcia de Déu i la veritat de l’evangeli. Però en contrast amb això, la veritat de l’elecció declara la benaurança i la seguretat eterna dels redimits sense cap referència negativa. Aquesta afirmació només pot ser qüestionada per una mala lectura de Romans ix. de manera que entri en col·lisió amb l’ensenyament dels primers capítols de l’Epístola (vegeu pàg. 25, ante). Però algú pot preguntar: I el vint-i-unè verset? «O és que el terrisser no té potestat sobre el fang, per fer de la mateixa massa de fang un vas per a honra i un altre per a deshonra?» Tant el context com el to d’aquestes paraules indiquen clarament que no estan destinades a instruir un cristià hesitant, sinó per a silenciar un cerca-raons. I, a més, l’antítesi de la paràbola no és en absolut entre la vida i la mort, sinó entre l’honor i el deshonor. Amb el mateix fang el terrissaire dona forma un recipient que potser arribarà a tocar les mans i els llavis d’una reina, mentre que ell en dissenya un altre per a usos abjectes, encara que sigui útil. Però un terrissaire que fes un recipient amb el propòsit deliberat de destruir-lo hauria de ser un maníac perillós. I les paraules que segueixen avergonyeixen l’irreverent pensament de que Déu sigui aquí comparat amb un terrissaire maníac! Perquè encara que «els vasos d’ira» estan preparats (és a dir, fets totalment aptes) per a perdició, Déu encara els suporta «amb molta longanimitat». I que estiguin preparats per a destrucció es deu completament a ells mateixos, mentre que, en marcat contrast amb això, és a Déu que els vasos de misericòrdia deuen la seva preparació per a la glòria.

 

No es pot negar que, pel que fa no només a l’elecció, sinó també a altres veritats transcendentals de major importància i dificultat, els Pares, en el seu zel per la supressió de l’heretgia, es van quedar oberts a l’acusació d’aspirar a «trobar la perfecció del Totpoderós» (cf. Job xi. 7). Pel que fa a l’elecció, en efecte, es pot al·legar en favor d’ells que la gran veritat de la supremacia de la gràcia ja s’havia perdut en l’Església primitiva (vegeu p. 38 ante). Però no es pot oferir aquesta disculpa per a aquells que en dies d’una llum més plena s’identifiquen amb aquestes característiques del seu ensenyament.

 

Tot i que les dificultats que envolten aquest tema són tan reals, no podem consentir de resoldre-les a expenses de la veritat d’una magnitud encara més gran. A més, no són peculiars de l’«elecció». Es troben en totes les fases de l’aparent conflicte entre la sobirania divina i la voluntat humana; I, de fet, si permetéssim que les nostres ments fossin esclavitzades per elles, posarien fi a tota pregària intercessora.[83] La frase següent de les inspirades paraules de l’apòstol Pere als jueus a la Pentecosta il·lustren un aspecte especial d’ells: «Aquest, lliurat segons el propòsit determinat i la presciència de Déu, el vau prendre, el vau clavar per mans de malvats i el vau fer morir». El botxí que mata un home complint amb «el propòsit determinat» d’un tribunal de justícia no comet un acte «malvat». I si els homes que van crucificar Crist estaven donant compliment al «consell determinat» de Déu, com es podria dir que eren «malvats» en fer-ho? Procedirem a explicar-ho, i tenim una clau per resoldre les nostres dificultats sobre el tema de l’«elecció». Com s’ha suggerit en una pàgina anterior, si poguéssim veure aquestes veritats des del punt de vista de l’Infinit, descobriríem que, encara que ens semblin incompatibles, són en realitat inseparables (p. 28).

 

El meu tractament d’aquesta matèria pot deixar-me obert al retret de menysprear grans mestres del passat. Però, tenint en compte les circumstàncies actuals, no em fan por aquests retrets. En temps de guerra, com hem sentit a parlar darrerament, l’ordre de «tocar a xafarranxo de combat» s’aplica rígidament a tots els vaixells de guerra; i tot allò que pugui posar en perill la seguretat, per molt preuat que sigui, es llença implacablement sobre la borda. I en aquests dies d’apostasia, quan l’exegesi tradicional s’utilitza lliurement per soscavar la fe en desacreditar la revelació divina sobre la qual descansa, ens convé «desembarassar la coberta».

 

I la importància de la qüestió que tractem no es limita a la controvèrsia religiosa; té a veure amb la nostra guerra nacional. Alemanya i la Gran Bretanya van ser filles bessones de la Reforma; i en ambdós països el caràcter del poble es va formar sobre la Bíblia reverenciada com la Paraula de Déu. I, tanmateix, el curs i la conducta d’aquesta terrible guerra ha plantejat la qüestió de si Alemanya pot seguir sent considerada com una nació cristiana. A què es pot deure, doncs, el sorprenent canvi que porta a pensar així? Una sola causa és adequada per explicar-ho. La Bíblia ha estat destronada en aquella terra sota la influència del moviment escèptic que es disfressa d’«Alta Crítica».

 

I d’aquí torna a sorgir la pregunta: com podria un moviment tan essencialment racionalista assolir el domini sobre un poble temorós de Déu? Les següents paraules d’Adolf Safir ens ho poden explicar, perquè les seves paraules són tan certes com sorprenents: «És de l’arsenal dels ortodoxos que s’han pres les armes amb què s’ha procedit a assaltar les veritats fonamentals de l’Evangeli». En altres paraules, com ell procedeix a explicar, la interpretació tradicional de l’Escriptura «va aplanar el camí per al racionalisme i la neologia». Llavors, si la nostra pròpia nació ha de salvar-se de l’apostasia que ha corromput fins aquest grau el caràcter del poble alemany, procedim sense por a «desembarassar les cobertes» i prenguem la nostra posició sobre la Sagrada Escriptura, sense l’embaràs de la teologia patrística. I pel que fa al tema especial d’aquestes pàgines, rebutgem tot ensenyament del passat que retalla la veritat, ja sigui la de la sobirania divina o la de la gràcia divina o que de qualsevol manera desacredita o manipula «la paraula de la veritat de l’Evangeli».

 

 

[83] En un cas així, pregar per la salvació de parents o amics seria actuar de manera frívola amb Déu. I per cert, un recent llibre «pietós» molt popular, basat en una falsa lectura de Joan xvii. 9, suggereix un vet per aquesta mena de pregària.

 

 

 

LA IMPLICACIÓ DE L’ALIANÇA

o

ELS «PETITS» DEL SALVADOR

 

Títol original:

The Entailment of the Covenant

Or

The Saviour’s Little Ones

 

Autor: Sir Robert Anderson
http://www.newble.co.uk/anderson/Entail/entail1.html —

 

Copyright © 2024 Santiago Escuain per la traducció.
Tots els drets reservats.

Traducció de l'anglès: Santiago Escuain

SEDIN-Servei Evangèlic · Documentació · Informació Apartat 2002
08200 Sabadell
(Barcelona) ESPAÑA

Es pot reproduir en tot o en part per a usos no comercials, a condició que es citi la procedència reproduint íntegrament el text anterior i aquesta nota.